La Societat Coral el Micalet mantindrà encesa la flama de la llengua catalana al centre de València

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La institució esdevé la nova seu permanent de la flama, la primera al País Valencià

La flama de la llengua catalana disposa de seu permanent a València. La Societat Coral el Micalet custodia des d’ahir la flama coincidint amb el 80è aniversari de les Normes de Castelló (1932), que segellaven el reconeixement al País Valencià d’una normativa unificada per a la llengua. El president de la Societat Coral el Micalet, Tonetxo Pardiñas, ha remarcat la importància d’esdevenir seu per a la flama tot indicant que València ‘ha de mantenir la flama i si no és fa de manera oficial ho farà la societat civil’. Pardiñas ha afegit que la idea és ‘visibilitzar de manera permanent els símbols que ens intenten amagar” i recordar “el que hem de fer si ens volem mantenir com a poble’.

‘Que tot el que entre se li recorde, encara que siga amb una flameta i uns versos d’Estellés, Enric Valor i Joan Fuster, el que som i el que hem de fer per mantindre’ns com a poble’, d’aquesta manera resumeix el president de la SC el Micalet, Tonetxo Pardiñas, el que representa el manteniment de la llàntia amb la flama de la llengua catalana. La institució esdevé la primera seu permanent de la flama al País Valencià.

Pardiñas ha explicat que el Micalet va tenir la iniciativa d’acollir la flama amb la idea de ‘visibilitzar de manera permanent els símbols que ens estan intentant amagar’. El president de l’entitat ha al·ludit en aquest sentit a la unitat de la llengua catalana, ‘tot i que la ciència està de part nostra i la unitat de la llengua no la qüestiona cap filòleg que vullga conservar el prestigi’, ha dit.

En relació amb la importància que la flama estigui a València, Tonetxo Pardiñas ha dit que ‘el cap i casal hauria de mantindre la flama com a capital del País Valencià que és, si l’oficialitat no la manté la mantindrà la societat civil, eixa és la idea’.

El president de la SC el Micalet ha recordat que la institució ‘fa molts anys que treballa per la llengua i pels nostres drets nacionals’ i que aquest acte s’emmarca en un període d’obertura de l’entitat ‘cap a la societat valenciana i tot el país’.

La flama va arribar primer al Centre Excursionista de València (CEV) on, després dels parlaments del president del CEV i del president del Centre Excursionista de Castelló, es va celebrar la conferència ‘L’excursionisme davant el país: la cultura i el paisatge’, a càrrec del delegat de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a Castelló, Vicent Pitarch.

Posteriorment, la flama va ser traslladada pels carrers de la ciutat fins a la seu de la Societat Coral el Micalet, acompanyada de les Colles de Dolçainers i Tabaleters del Micalet i d’Estrella Roja de Benimaclet. Flanquejant la Flama van anar representants dels Miquelets del Regne de València.

En arribar a la Societat Coral, la flama va ser rebuda pel seu president i pel president del Centre Excursionista de Castelló. A continuació es va fer una lectura de poemes de Vicent Andrés i Estellés, a càrrec de Pilar Almeria amb acompanyament musical d’Elisa Aparicio.

En acabar, es va encendre la llàntia amb la flama, què restarà en exposició permanent. En l’acte es va estrenar una peça de dolçaina titulada ‘Del Canigó al Micalet’, idea original de Ferran Navarro i amb arranjaments d’Adrià Gil.

Avui, la flama seguirà el seu viatge per la geografia del país per tal d’acabar el recorregut a la basílica de Montserrat .

La festa de la Flama

La Festa de la Flama de la Llengua va ser instituïda el 1968 pel moviment excursionista català, molt compromès amb la defensa de la llengua, i en homenatge al lingüista i també excursionista Pompeu Fabra. Des d’aleshores han passat 43 anys, comptant l’actual edició, sempre, al voltant de la data del 20 de febrer, i commemorant el naixement de Fabra es recupera la festa amb la Renovació de la Flama de la Llengua.

Enguany, el Centre Excursionista de Castelló és l’encarregat d’organitzar la festa, a petició de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), esdeveniment que va començar el 29 de gener amb l’encesa i l’arreplegada de la flama a Prada de Conflent, davant la tomba de Pompeu Fabra. L’ itinerari durà la flama de nord a sud dels Països Catalans per concloure a la basílica de Montserrat el 19 de febrer.

Notícia original a vilaweb.cat

Enllaç al videoreportatge de l’Agència Catalana de Notícies

Read Full Post »

Trasllat de la flama de la llengua, flanquejada pels Miquelets del Regne de València

Recepció ofical de la Flama de la Llengua per part de l’Ajuntament d’Alcoi, fa uns dies.

Dimarts 14 de febrer de 2011, a les 19:00h

La Societat Coral el Micalet esdevé, a partir de dimarts 14 de febrer, en seu permanent de la Flama de la llengua catalana, just l’any que se celebra el 80è aniversari de les Normes de Castelló. Així, una llàntia romandrà encesa a la seu de la SC el Micalet, tot l’any, fins que el 2013 de nou torne la flama i es renove.

Aquesta iniciativa “vol palesar el compromís, la defensa i l’estima que per la llengua sempre s’ha reivindicat des de la Societat Coral el Micalet”, explica el seu president, Tonetxo Pardiñas.

L’arribada de la flama està prevista per a les 19 hores, al Centre Excursionista de València, lloc on se celebrarà la conferència de Vicent Pitarch ‘L’excursionisme davant el país: la cultura i el paisatge’. Hi participa també el Grup de Muntanya Viarany. Tot seguit, una vegada acabe la conferència, la Flama és traslladarà, junt amb els assistents a l’acte, a la Societat Coral el Micalet, acompanyada de les Colles de Dolçainers i Tabaleters del Micalet i d’Estrel·la Roja de Benimaclet. Flanquejant la Flama aniran representants dels Miquelets del Regne de València. En arribar a la Societat Coral, la Flama serà rebuda pel seu president, Tonetxo Pardiñas i pel president del Centre Excursionista de Castelló. Cadascú d’ells farà un parlament per a retre-li homenatge.

A continuació hi haurà una lectura de poemes de Vicent Andrés i Estellés, a càrrec de Pilar Almeria amb acompanyament musical d’Elisa Aparicio. En acabar, s’encendrà la llàntia amb la Flama, què restarà en exposició permanent. En aquest acte s’estrenarà una peça de dolçaina titulada ‘Del Canigó al Micalet’, idea original de Ferran Navarro i arranjaments d’Adrià Gil. A l’endemà, la flama seguirà el seu viatge per la geografia del país per tal d’acabar el recorregut a la basílica de Montserrat.

La Festa de la Flama de la Llengua va ser instituïda el 1968 pel moviment excursionista català, molt compromés amb la defensa de la llengua, i en homenatge al lingüista i també excursionista Pompeu Fabra. Des d’aleshores han passat 43 anys, comptant l’actual edició, sempre, al voltant de la data del 20 de febrer, i commemorant el naixement de Fabra es recupera la festa amb la Renovació de la Flama de la Llengua.

Enguany, el Centre Excursionista de Castelló és l’encarregat d’organitzar la festa, a petició de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), esdeveniment que va començar el 29 de gener amb l’encesa i l’arreplegada de la flama a Prada de Conflent, davant la tomba de Pompeu Fabra.

http://www.scelmicalet.cat/

Read Full Post »

Els Micalets del Regne de València participen en la III recreació de la Batalla d’Almansa 2011

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquest cap de setmana, els micalets valencians del Regiment Mare de Déu dels Desemparats han participat en la III Recreació de la Batalla d’Almansa als camps d’aquesta localitat castellana. Els nostres soldats han format files junt al Regiment de la Generalitat dels Miquelets de Catalunya i altres voluntaris valencians de la partida de Josep Marcó “El Penjadet”. Malgrat la pluja, el fang i les canonades, els nostres soldats han lluitat honorablement per defensar les llibertats valencianes i de la Corona d’Aragó.

Read Full Post »

La Universitat d’Alacant inaugura una escultura que commemora la Batalla d’Almansa

Recorda la batalla que va enfrontar els exèrcits borbònics de Felip V i els austriacistes de l’arxiduc Carles · Duu per nom ‘Almansa 1707’ i ha anat a càrrec d’Antoni Miró

 

Monument a la Batalla d'Almansa de 1707, Universitat d'Alacant

El record de la Batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707 que va enfrontar els exèrcits borbònics de Felip V i els austriacistes de l’arxiduc Carles d’Àustria serà present a la Universitat d’Alacant (UA). Des de dimarts, l’edifici de Filosofia i Lletres III del campus de Sant Vicent llueix l’escultura ‘Almansa 1707’ de l’alcoià Antoni Miró. L’obra té unes mides de 2,90 x 10 x 1,20 metres, pesa quatre tones i mitja, i està inspirada en l’obra que el pintor Ricardo Balaca va pintar el 1862 sobre la retirada de tropes amb soldats portant els ferits i els morts. A l’acte d’inauguració el va precedir la taula rodona ‘Històries (de la nostra història): l’art valencià contemporani i Antoni Miró’ que va comptar amb la presència de l’artista així com del crític i historiador d’art Daniel Giralt-Miracle, de l’escriptora i periodista Isabel-Clara Simó, del comissari de l’exposició antològica sobre Miró ‘Històries (de la nostra història’ i del director del Secretariat de Cultura, Carles Cortés.

FONT: racocatala.cat

Read Full Post »

Homenatge als Maulets, 25 d’Abril 1707

Read Full Post »

Apunts del regiment valencià Nostra Senyora dels Desamparats

COMANDAMENTS

Coronel. Josep Vicent Torres Eiximeno. Tinent Coronel. Tomàs d’Anglesola. Joan Antoni Corrado. Sergent Major. Vicent Esteban del Lago.

HISTÒRIA

Creat el 28 de juliol del 1713 va comptar amb un numero important de combatents valencians, tot i que la component europea va ser també molt important. No deuria arribar a completar la plantilla però deuria reunir uns 300 combatents.

El 26-27 de gener participen en les sortides d’hostilització contra el cordó de setge. El 17 de maig els granaders del regiment participen en la defensa del convent de Caputxins. Tot i quedar encerclats els granaders van aconseguir retardar l’atac enemic i retirar-se en ordre.

A migdia del 13 de juliol participen en l’atac contra la primera paral·lela. El regiment pateix nombroses baixes, entre d’altres van morir el tinent coronel Tomàs d’Anglesola, el capità Josep Asèncio i el capità de granaders Moreno i Masquefa. A finals de juliol de 1714 els tinent coronels Joan Antoni Corradó i Francesc Maians s’incorporen al regiment.

Forces del regiment participen en la primera batalla del baluard de Santa Clara del 12 d’agost del 1714. L’atac es contingut, les forces del regiment de Desemparats actuen com a reserva.

El regiment dels Desemparats també va participar en la batalla del baluard de Santa Clara dels dies 13 i 14. Durant la nit del dia 13 els borbònics és van emparar de gairebé tot el baluard i tots els intents per desallotjar-los van fracassar. Durant la nit les forces del Desemparats, procedents del baluard de Llevant van efectuar atac pel vall. A migdia del dia 14 el general Bellver va preparar un esforç suprem. Les forces del regiment dirigides pel coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno van tornar a sortir pel vall des del baluard de Llevant i va destrossar els efectius i les defenses que els borbònics havien situat al vall per continuar sostenint l’atac a Santa Clara. El coronel resultà greument ferit. En la batalla de l’Onze de Setembre sembla que les restes del regiment van participar en la defensa de la zona central. El tinent coronel Maians va lluitar en els combats del Pla d’En Llull, i altres oficials van lluitar defensant la barricada del Pla de Palau.

Uniforme del regiment valencià Nostra Senyora dels Desamparats

Font: http://www.guerradesuccessio.cat/organitzacio_militar_15.html

Read Full Post »

Els valencians en la defensa de Barcelona, 1714

A mitjans d’agost de 1714 hi hagué uns bombardejos i uns combats ferotges per prendre Barcelona a l’assalt. El baluard de Santa Clara caigué en mans de les tropes francocastellanes i tots els contraatacs per recuperar-lo resultaren infructuosos. La Ciutat s’hi jugava el tot. O es recuperava o, si l’enemic hi emplaçava artilleria, la situació es faria insostenible. De manera que varen decidir que l’endemà es faria un atac desesperat. Així, a trenc d’alba, no sols s’inicià un contraatac des de dintre sinó que en una acció barreja de desesperació i d’heroisme indescriptible, el Regiment maulet de la Mare de Déu dels Desamparats sortí a l’exterior de la muralla i atacà el baluard des de la part externa, exposant-se a dos línies de foc enemigues. Després d’una sagnia indescriptible entre ambdós bàndols el baluard fou reconquerit a baioneta calada.

 

"...la Nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F. que han deliberat sacrificar-se, per les mateixes raons, amb V.E.F. i que estan prestos a concórrer en tot allò que V.E.F. consideri poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat...”

Read Full Post »

Fets i curiositats sobre la guerra de Successió

El cap suprem dels exèrcits borbònics francocastellans era Jonh FitzJames Stuart, duc de Berwick,  fill bastard de Jaume II  d’Anglaterra posteriorment naturalitzat francès i  un dels dos comandants suprems de les forces austracistes era lord Galway, un hugonot francès al servei de la corona anglesa.

L’almirall de Castella, Juan Tomás Enríquez de Cabrera, advocà perquè el desembarcament de les forces aliades  austracistes s’iniciés a Andalusia i no pas a Catalunya per guanyar-se així el favor dels castellans, i, de fet, el primer intent es feu a Cadis.

L’agost de 1706 Alacant fou presa pels exèrcits austracistes, acció en la que hi destacà el regiment català d’en Rafael Nebot.

Foren els voluntaris catalans els qui convenceren sir George Rooke, almirall de l’estol angloholandés, de la conveniència d’atacar Gibraltar. La platja Catalan Bay s’anomena així en virtut del batalló català que desembarcà en dita badia i participà en l’expugnació del castell.

El terror fou una pràctica militar utilitzada pel bàndol borbònic de manera metòdica, indiscriminada i perfectament planificada al Regne de València i al Principat de Catalunya. El marqués borbònic de San Felipe –referint-se a les campanyes dutes a terme al sud i al nord del País Valencià- ho considera plenament justificat: “Salían las Partidas contra los Lugares rebeldes, talando las Campañas y quemando las Poblaciones; pero era tal la enfermedad que havia de menester hierro y llama. El Conde [de las Torres] administraba este encargo con rigor: dixeron algunos que con crueldad; como quiera, no sin justicia”.

Carles III, després d’haver d’abandonar Madrid, passà el Nadal de 1706 a València i dedica part del seu temps a caçar a l’Albufera i, per reblar el clau, quan s’aproparen els exèrcits felipistes abandonà la ciutat emportant-se’n tropes d’èlit.

En Almansa, els comandants aliats, després que les seves tropes haguessin fet una llarga marxa, decidiren un atac immediat, ja que interpretaren malament els moviments de l’exèrcit de les dues Corones (Castella i França) i es pensaven que es preparaven per fugir.

Francesc Garcia d’Àvila, lloctinent d’en Basset, que fou el cap militar de la Segona Germania (1693), resistí un brutal setge a Aiora,  aconseguí escapolir-se i continuà la lluita contra Felipe V fins la caiguda de Barcelona.

Després de la desfeta d’Almansa les autoritats de València demanaren infructuosament ajut militar però fins i tot el virrei comte de la Corzana en fugí enduent-se’n tropes. La decisió de rendir-se provocà un important avalot, entrant una gentada a la Casa de la Ciutat on amenaçaren els jurats i demanaren armes i municions per a la defensa. Tot i això, el jurat en cap, Melcior Gamir, aconseguí foragitar els maulets de la capital i negociar la rendició amb el duc d’Orleans.

Bona part d’aquests maulets, amb Joan Baptista Basset al capdavant, formaren els regiments de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer i participaren en l’heroica defensa a ultrança de Barcelona de 1714. També entre els religiosos que contribuïren amb llurs prèdiques a mantenir viu l’esperit de resistència en la ciutat assetjada hi destaquen Vicenç Rodríguez, vicari de Xiva, i Florià Fuster, vicari de Vila-real.

Acordada a Barcelona la resolució de continuar la guerra a ultrança, una representació valenciana és feta arribar als Comuns. Aquesta, com exposa Ferran Soldevila, és redactada en termes del més abnegat patriotisme (…) es mostren disposats al sacrifici en defensa del Principat”:

“…la Nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F. que han deliberat sacrificar-se, per les mateixes raons, amb V.E.F. i que estan prestos a concórrer en tot allò que V.E.F. consideri poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat…”

Alhora que hi demanen que els ambaixadors catalans a les corts d’Holanda i d’Anglaterra hi defensin també els interessos del Regne de València.

L’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona-Borja i de Sotomayor fou un dels membres de l’alta aristocràcia valenciana que fugí empès pel temor de les proclames revolucionàries dels maulets, però quan veié de quin peu calçava el rei Borbó s’uní a Carles III. La seva magnífica biblioteca fou confiscada pels borbònics i fou l’origen de la posterior Biblioteca Nacional espanyola.

Després de la brutal repressió borbònica i de la imposició del decret de Nueva Planta foren molts els coetanis –tant austracistes com borbònics- que sentiren ben clarament aquells fets com una pèrdua de la llibertat i una desfeta nacional:

“Tras haver sido arrancada mi família de sus lares, sus bienes en parte substraidos, en parte arruinados y (lo que es mucho mas triste) tras la destrucción de la patria… Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria.”

Manuel Martí, degà d’Alacant (austracista)

“Por primera vez los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y de que se habían precipitado en la lamentabilísima esclavitud miserable.”

Pare Minyana (borbònic)

El Regne de València, terra d'herois i d'històries épiques

“(…) La batalla del 1707 és important, com la presa de Barcelona el 1714, però més important és allò que van portar les batalles. Després del 1707, i després del 1714, el Regne de Valencia i el Principat de Catalunya ja no tenien existència pròpia, eren considerats part de Castella, i això no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors s’imposà de manera ben explícita i clara. L’any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l’ordre d’alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s’havia de fer cridant “Cataluña por el rey Luis Primero”, respongueren que no, sinó“que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña”, i que la mateixa cosa s’havia de fer a Aragó, a Mallorca i a València. A la ciutat d’Alacant, alçaren el penó blanc amb les armes de Castella, i cridaren tres voltes “Castilla y Alicante por el Rey nuestro Señor D. Luis I“. Els actes simbòlics són més potents i expressius que qualsevol document: Alacant era Castella, Barcelona també, i sabent i recordant això ja no cal afegir res més. O sí: que cap Estatut d’Autonomia, reformat o sense reformar, no ha restaurat allò que es va destruir per la força de les armes. Ni cap Estatut no ho restaurarà, perquè Espanya és, encara, una extensió del Regne de Castella.”. (Joan F. Mira. Avui, 05.05.2007, p.22.)

Fonts: Josep-David Garrido i Valls. La Batalla d’Almansa. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2008. Joan F. Mira.Almansa 1707, després de la batalla. Alzira: Bromera, 2006. Ferran Soldevila. Història de Catalunya, vol. 3. Barcelona: Ed. Alpha, 1934-1932 (1962).

Read Full Post »

Àlbum fotogràfic de l’11 de setembre de 2009

Joan Laporta, president del FC Barcelona

Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya

Els defensors de Barcelona

Miquelets al Fossar de les Moreres

Ofrena floral al monument de Rafael Casanova

Ofrena floral al monument de Rafael Casanova

Maulet tocant el corn marí

Els Miquelets de Catalunya fan salves d'honor al Fossar

Els maulets valencians

Maulet valencià

Read Full Post »