Al Fossar de les Moreres hi ha sang mallorquina

HOMENATGE I RECONEIXEMENT ALS MALLORQUINS QUE LLUITAREN I MORIREN EN LA DEFENSA DE BARCELONA

Diumenge 5 de maig a les 12.00 del migdia

Ofrena floral, recitat de poemes (obert) i inauguració d’un plafó commemoratiu.

Memorial 1714, IPECC, CAOC, Indret de la Memòria, Taller d’Història de Gràcia, Perrenne Fossar de les Moreres, Patriotes per la Devolució i grups i membres d’entitats illenques.

Per a saber-ne més:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/243886

El suport dels mallorquins va tenir una importància majúscula i, malgrat que encara ara no ha rebut el reconeixement merescut, està prou documentat. El març del 1705 arribaren a Barcelona un centenar d’artillers mallorquins per enfortir la defensa de la ciutat. El maig del 1707, just després de la derrota d’Almansa, altres cent cinquanta artillers de Mallorca es desplaçaren i s’instal·laren a Barcelona. Ja en la plenitud de la guerra, el 26 d’octubre del 1713 i protegides només per tres vaixells d’escorta, arribaren vint-i-cinc naus mallorquines, estibades de menjar, vi, farina i pólvora que també desembarcaren cinquanta-tres artillers experimentats, reclutats per Francesc Antoni Vidal i dirigits pel capità Joan Saurina i el tinent Bartomeu Ballester. Encara dia 9 de setembre del 1714, just dos dies abans de caure la ciutat, dues naus mallorquines varen esquivar el setge marítim de les tropes felipistes i desembarcaren menjar i armes. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle de la Mare de Déu de la Mercè. Els desembarcats lluitaren fins al final a les ordres de Joan Baptista Basset, el general maulet valencià. Es distingiren amb valentia Francesc Costa i Francesc Rovira. A tot això, al llarg d’aquells anys, sovintejaven tant les barques del bou, principalment d’Alcúdia, Palma i Felanitx, que els barcelonins, en veure les naus mallorquines carregades de queviures, feren popular la dita: “ara arriba el rebost de Mallorca!”.

La caiguda de Mallorca (juny-juliol de 1715)

Caiguda Barcelona el setembre del 1714, el virrei de Mallorca, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors es negà a capitular davant dels emissaris de Felip V. Fins i tot, dia 13 d’octubre del 1714 refusà l’oferiment del comandant Dancourt que li donava 100.000 escuts si es rendia. Rubí reclamà l’auxili de Nàpols, però no arribà. Dia 16 de juny de 1715 l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un fort contingent de cavalleria i d’artilleria. El cavaller d’Asfeld havia participat a la batalla d’Almansa i dirigit el sàdic extermini i incendi de Xàtiva. Després va atacar Tortosa i participà en el setge de Barcelona del 1714. Ara, nou mesos després, comandava les tropes que havien de fer caure Mallorca, com a darrer territori de la resistència.

Extret de: Participació mallorquina a la defensa de Barcelona. Tribut de reconeixement. Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo. Abril del 2013.

Read Full Post »

El Corn Marí – El so dels miquelets

Miquelets valencians del Regiment Mare de Déu dels Desamparats tocant el corn durant els actes de la diada de l'11 de Setembre, Barcelona

«—Vos qui sou un homo entès

i de llest passau la mida,

¿quin és l´animal que crida

quan té la carn consumida,

i quan és viu no diu res?

—Jo no som tan innocent

com vós vos deveu pensar.

Aqueix animal se fa

per los fondos de la mar:

si el voleu sentir cantar,

p´es cul li heu de dar vent

com si l’haguéssiu d’inflar.»

(Endevinalla mallorquina)

ALCOVER, Antoni; MOLL, Francesc de B.

Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, 1976.

La utilització dels cargols de mar gegants –és a dir, de dimensions grosses– com a instruments musicals ha provocat en el nostre idioma que se’ls donés el nom d’un altre objecte d’origen aterrat també utilitzat com a instrument de música i de so similar. Es tracta del corn, paraula que ve del llatí cornu, que vol dir banya, i el seu ús remot com a instrument musical no solament ha servit per batejar el seu homònim marítim sinó també a una extensa família d’instruments de vent –corneta, cornetí, cornet–- i tota la gamma que en anglès porta el horn com a sufix, que compren un grup prou nombrós.La trompa és l´instrument de música derivat i sonorament més pròxim del corn, en la nostra llengua pren el nom, segons sembla del grec strombos, corn marí.L’strombos és el cargol de mar tan prodigat en la mitologia clàssica pel seu ús com a instrument bufat per tritons i sirenes tants cops representats en gravats i pintures. Segurament per això la variant de molusc més usat com a corn és anomenat triton nodiferus o charonia nodifera.

El corn marí és un instrument modelat per la mare natura i lleugerament manipulat per l’home. Per això, és un instrument sense edat, perquè mai s’ha deixat de construir i d’utilitzar amb finalitats diverses. El corn marí és, a més, un instrument ben especial perquè es fa sonar bufant-lo com aeròfon de broc. És un instrument usat arreu del món, utilitzat tant pel seu so voluminós i potent com a estri de comunicació i senyals, com també amb funcions màgiques i religioses.Als Països Catalans també se’ns mostra en usos específics, no solament, com es podria pensar, per la gent de mar. L’antiguitat de la seva utilització és palesa en expressions arcaiques de la llengua i les seves consuetuds:

– Tocar el corn era una metàfora de marxar d´un lloc.

– El So de Corn era un dret en virtut del qual el senyor obligava el vassalls a tocar el corn al castell sempre que fos necessari.

– Està lligat també de temps antic al món , es coneix l’ús que en feien els pastors del Pallars Sobirà per aplegar el bestiar.

– En activitats de la pagesia també hi era present com a element d´avís o reunió en la sega, verema o en feines boscanes com els carboners.

– Al segle XVI era usat per la convocatòria de sometents a través d’una cadena de corns allà on no arribava el so de les campanes.

De l´ús del corn entre mariners i pescadors com a estri comunicador . S’usava tant com a senyal d’avis per comunicar als palers de les platges la proximitat d’una barca que anava a varar a la sorra, i també com a cortesia o salutació entre embarcacions. La seva importància en segles passats fa que a Còrsegael corn marí ha esdevingut un símbol nacional.

Read Full Post »