Segons dos investigadors italians els Borbó regnen a Espanya gràcies a un testament fals

Tal com ja havien denunciat els catalans del s. XVIII, ara s’ha demostrat que el testament de Carles II, en què es deixen els estats de la corona d’Espanya a favor de Felip V, és totalment fals. Ací us oferim la notícia que va aparèixer a la premsa a l’octubre del 2004.

Carles II el Fetillat (Madrid 1661 - íd. 1700 ), monarca d'Espanya (1665-1700), rei de Castella, Lleó, Aragó, València, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i Milà i comte de Barcelona; príncep d'Astúries (1661-1665). Fou el darrer monarca de la Casa d'Àustria.

Dos periodistes italians sostenen que la signatura de Carles II en el seu testament a favor de Felip d’Anjou, amb el qual es va entronitzar a Espanya la dinastia Borbó, és fals. Es basen per a això en el peritatge efectuat per dos expert judicials en grafologia (Marina Tonini, del Tribunal de Verona, i Andrea Faiello, del Tribunal de Nàpols). Segons aquestes dades, el fals document hauria estat fabricat per emissaris del rei Lluís XIV després de la mort de Carles II per tal d’evitar que el tron passés a la família Habsburg.

L’obra, que porta el títol Secretum i que serà presentat a França i Holanda en pocs mesos, va ser escrita per Rita Monaldi i Francesco Sortie. Aquest llibre es basa en documents històrics descoberts en els arxius de la cancelleria francesa Quai d’Orsay i a la biblioteca Marucelliana de Florència, va precisar Francesco Sortie. Ambdós investigadors van ser els autors el 2001 del reeixit Imprimatur, sobre les intrigues de Lluís XIV al Vaticà.

Les proves pericials, va precisar Sortie, han estat dipositades davant un notari vienès, de tal manera que puguin ser consultades per totes aquelles persones que ho desitgin. Secretum sortirà a Holanda i després a França en pocs dies. “No serà publicat a Itàlia perquè vam ser víctimes d’un sabotatge per part del Vaticà després d’haver llançat Imprimatur”, va admetre Sortie. “Vam decidir deixar de publicar a Itàlia”, van assegurar els autors, els quals resideixen de forma estable a Viena. També van assenyalar que el manuscrit no ha estat ofert encara a Espanya, on només s’han plantejat buscar editor després que sortís a Holanda i França.

Circumstàncies històriques

Carles II, fill de Felip IV i Mariana d’Àustria, el regnat del qual va ser un veritable desastre, no va tenir descendència. I a la seva mort li va succeir el 1700 Felip V -nét del rei francès Lluís XIV-, encara que al tron espanyol li li va sortir un altre pretendent: l’arxiduc Carles d’Àustria, descendent també d’una princesa espanyola.

Aquest enfrontament dinàstic va donar lloc a una contesa general a Europa, coneguda com a guerra de Successió, en què França va donar suport a Felip V, i Anglaterra, Holanda, Àustria, Portugal, Savoia i part de la Corona d’Aragó es van alinear amb l’arxiduc Carles.

Sostenen els autors que “si Carles II hagués escollit un Habsburg -com pensava-, Joan Carles de Borbó no seria avui dia en el tron d’Espanya”.

A Secretum, segons va explicar Sortie, s’elucubra que el suposat fals testament el van “arreglar” emissaris de Lluís XIV per impedir l’accés al tron d’un Habsburg austríac, amb la col·laboració de la italiana Maria Mancini, néta del cardenal Mazzarino, que Lluís XIV havia pretès antigament.

Rebel · lió (FONT)

Al museu de l’Almodí de Xàtiva es pot veure el retrat de Felip V cap per avall. D’aquesta manera els xativins castiguen al rei Borbó per haver ordenat l’incendi de Xàtiva, i haver-li robat el nom i la història. "Por sus actos les conocerás", diuen els propis espanyols... i ja veiem de quin peu calçava aquest Felipe.

Read Full Post »

La batalla de Saragossa 1710

La batalla de Saragossa o batalla de la muntanya Torrero es va lliurar el agost 20 de 1710 en el marc de la Guerra de Successió.

Antecedents

Les tropes lleials a Felip V que havien estat derrotades a Almenara el 27 de juliol de 1710 abandonar tot seguit Catalunya i la capital de Aragó . El seu comandant, el marquès de Bay, va fer acampar als seus 20.000 homes entre el riu Ebre i la muntanya Torrero. El seu contrincant, l’exèrcit aliat, comptava amb uns 23.000 homes, al comandament del príncep austríac Starhemberg. El agost 15, les forces lleials a Felip V van rebutjar un atac de la cavalleria enemiga, al qual van seguir nombroses escaramusses durant cinc dies consecutius. L’exèrcit aliat al seu torn va travessar sense problemes el Ebre el agost 19 i es va desplegar en ordre de batalla durant la nit.

La batalla

L’ala esquerra dels aliats estava formada per regiments aragonesos-valencià-catalans i holandesos al comandament del Comte de Atalaya, mentre que l’ala dreta estava constituïda per un cos expedicionari anglo-austríac a les ordres de James Stanhope. El centre de l’exèrcit el componien tropes alemanyes manades pel mateix Guido von Starhemberg.

El agost 20 de 1710 a les 8 del matí va començar un duel de artilleria que va durar fins al migdia. Els combats de la tarda van ser una rèplica dels de la batalla d’Almenara: la cavalleria castellana va atacar amb bravura i estava a punt d’obrir una bretxa quan les tropes anglo-austríaques contraatacar i van posar en desbandada l’ enemic, li va causar 3.000 morts i més de 4.000 presoners. Amb l’ajuda d’un moliner del lloc, Felip V va aconseguir escapar de la captura disfressat de soldat ras.

Conseqüències

El 21 d’agost de 1710, l’Arxiduc entrava en Saragossa i reconquerida el regne d’Aragó. L’exèrcit reial castellà estava aniquilat i el camí a Madrid obert per al pretendent dels Habsburg. Felip V va abandonar Madrid el 9 de setembre i es va refugiar a Valladolid. L’entrada en Madrid de Arxiduc Carles el 28 de setembre no va tenir res de triomfal per l’hostilitat de la població. Llavors va ser quan va fer el seu famós comentari: «Aquesta ciutat és un desert».

Imatges de la Recreació històrica a Saragossa 2010

Read Full Post »

Els darrers combats a Barcelona, 1714

Barcelona, 11 de setembre de 1714

“Todos a un tiempo montaron la brecha, españoles y franceses; el valor con que lo ejecutaron no cabe en la ponderación. Más padecieron los franceses, porque atacaron lo más difícil”

“Ya estaban los franceses dentro de la ciudad, pero entonces empezaba la guerra, porque habían hecho tantas retiradas los sitiados, que cada palmo de tierra costaba muchas vidas“

“Todo se vencía a fuerza de sacrificada gente, que con el ardor de la pelea ya no daba cuartel, ni la pedían los catalanes, sufriendo intrépidamente la muerte”

“Fueron éstos rechazados hasta la plaza Mayor; creían los sitiadores haber vencido, y empezaron a saquear desordenados. Aprovecháronse de esta ocasión los rebeldes, y los acometieron con tal fuerza, que los hicieron retirar hasta la brecha.“

“Empezóse otra vez el combate, más sangriento, porque estaban unos y otros rabiosos. Los españoles, que por los lados poseían gran parte de la ciudad, viendo habían retrocedido los franceses, también ellos se retiraron a la brecha”

“La noche fue de las más horribles que se pueden ponderar, ni es fácil describir tan diferentes modos con que se ejercitaba el furor y la rabia”

“No se ha visto en este siglo semejante sitio, más obstinado y cruel”

Vicente Bacallar y Sanna, Marqués de San Felipe (1669-1726)

Read Full Post »

Talamanca 1714, la darrera victòria austriacista

Al maig del 2009 una editorial de Sant Vicenç de Castellet va editar amb el suport de l’Ajuntament de Talamanca ( Bages ) un llibre que situa el context de la Guerra de Successió, explica el desenvolupament de la batalla de Talamanca, darrer combat a gran escala que guanyàren els austracistes catalans en el seu afany de trencar el setge de Barcelona i fa referència als personatges més decisius que intervingueren en la mateixa.

A començaments del 1714 el domini borbònic sobre el Principat de Catalunya era pràcticament irreversible i a partir d’una sèrie de revoltes que s’organitzen arreu del país en contra dels tributs imposats per finançar el que quedava de guerra, el poder borbònic reacciona executant una repressió brutal en contra de la població catalana, que a més a més de l’incendi de Peramola, Prats de Lluçanès, Caldes de Montbui, Manresa, Martorell, Sant Quintí de Mediona, Sallent, Torelló, Sant Feliu Sasserra, Oristà i Arbúcies, inclou tot tipus d’assassinats i saqueigs.

Amb aquest clima s’afronta des de la Catalunya interior la necessitat d’alliberar la ciutat de Barcelona del setge que comandava el Duc de Berwick. Malgrat la victòria a Talamanca que va permetre a Antoni Desvalls, comandant de l’exercit català a l’exterior de la capital, empaitar el Conde de Montemar fins a Sabadell ( Vallès Occidental ), la superioritat humana i material de les tropes borbòniques va acabar-se imposant amb les nefastes conseqüències que són tant ben conegudes.

L’atractiu principal del llibre és la possibilitat d’endinsar-se en la Guerra de Successió a partir d’unes pàgines molt bones de llegir, amb documents originals, plànols i referències, i que fan esment d’un capítol no excessivament conegut d’aquesta guerra. La recerca sobre els personatges que hi participaren és absolutament interessant i hi trobem els valencians Vicent de la Calçada ( que va fer la guerra sencera, defensà Barcelona i acabà exiliat a Àustria) i Pau Perales ( que va acabar defensant la illa de Mallorca ) o el santcugatenc Francesc Busquets.

Són 125 pàgines de lectura estiuenca agradable i ràpida. El problema és que no sabria dir on es podria trobar fora de la mateixa Talamanca, un lloc que no agafa massa de passada però al que val la pena apropar-s’hi.

Read Full Post »