Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Felip V’

xativa1707

Demà dimarts 19 de Juny a la Casa de la Cultura de Xàtiva, 19:00h

+info a la pàgina Facebook d’aquest event

Read Full Post »

"Felipe V"

Publicat al blog col.lectiu “Des de la Mediterrània”

Durant el regnat de Felip V, tot i la gran quantitat d’or i de matèries primeres procedents principalment de l’espoli sistemàtic i continuat de les colònies americanes, la corrupció, el malbaratament i la mala gestió eren tan grans que les arques de l’estat eren buides, per la qual cosa la monarquia cercava obtenir ingressos per qualsevol mitjà, inclòs el de la venda de càrrecs públics, com ens explica l’historiador Josep Fontana:

L’objectiu essencial de les «reformes borbòniques» era, com he dit, l’augment dels ingressos de la corona, fos pel camí que fos, incloent-ne algun de tan tèrbol com la venda de càrrecs, que ens pot donar una idea de la corrupció del sistema polític de l’absolutisme. Unes vendes que, en fer referència als càrrecs de la metròpoli, es feien de manera més o menys dissimulada, però que es convertien en un mercadeig descarat en el cas dels càrrecs de govern i administració de les Índies, incloent-hi els que implicaven responsabilitat en l’administració de justícia, que es negociaven amb tota publicitat. Es venien càrrecs de governador, de president d’audiència o de capità general. Juan Andrés de Ustariz, per exemple, el 1704 va comprar els càrrecs de governador i capità general de Xile per 360.000 rals.

Les investigacions de Francisco Andújar sobre els primers anys del regnat de Felip V han tret a la llum l’amplitud d’aquestes vendes, que eren tan nombroses que, quan no quedaven més càrrecs disponibles, duien a vendre places de supernumerari o «futuras», és a dir, que es venia el dret a obtenir la plaça quan acabés el mandat del que l’ocupava, fins al punt de vendre fins i tot «terceras futuras». La corrupció implícita en el procediment queda clara quan veiem que per alguns càrrecs es pagaven quantitats enormes, que no s’haurien pogut compensar amb els salaris que els estaven assignats oficialment. Es venien, a més, amb la facultat de cedir-los a altres persones, de revendre’ls, que és el que explica que algú pogués comprar de cop una sèrie de places diferents, sense que tingués ni tan sols la possibilitat física de fer-se’n càrrec, amb la intenció clara de beneficiar-se de la seva revenda.

Hi ha, per exemple, un individu que «paga» més d’un milió de rals per deu corregiments a les Índies. Investigant el cas, Andújar ha trobat que, en realitat, el licitador no va pagar res: es tractava d’un joier que havia proporcionat a la família reial joies per al casament d’un infant i les cobrava amb corregiments a les Índies, que era l’única manera de poder pagar en aquell moment. El fet que constés que se li venien per un preu, que en teoria hauria d’haver anat a parar a la hisenda pública, era només per dissimular la naturalesa corrupta del tracte.

Autor: Josep Fontana Lázaro

El text anterior està extret de L’ofici d’historiador (2010), de Josep Fontana Lázaro, llibre en el que es recullen les lliçons que va impartir en el curs homònim el 2009, a la Universitat de Girona, dins del programa de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani.

Oriol López

Read Full Post »

La Comissió 25 d’Abril de Xàtiva per a l‘Homenatge als Maulets informa que totes aquelles associacions i col·lectius que desitgen participar a l’homenatge seran ben rebudes. Així doncs convidem a tots aquells que vulguen participar a la reunió que tindrà lloc el divendres 8 de febrer, a les 18:00 hores, al bar Moncho de Xàtiva.

Els Miquelets del Regne de València hi participarem, així com l’Escola de Danses de Xàtiva. També hi seran les rondalles i cantaors de la comarca, entre altres. Castellers, músics, dansaires, actors… tots aquells que vulgueu honrar la memòria dels maulets sereu benvinguts.

Homenatge 32

Read Full Post »

Artícle: interessant reportatge del Diari d’Andorra.

Andorra, a punt de ser engolida el segle XVIII

Finalment, Andorra se’n va sortir, i prou reforçada en els seus privilegis, però pocs cops com al segle XVIII, en acabar la guerra de Successió, el Principat va estar tan a punt de ser engolida. Sort de “l’exquisida diplomàcia” i la intervenció del bisbe Simeó de Guinda.

——————————————————————————————————————————————————

Manual Digest

No va ser l’únic moment a la història en què Andorra se la va jugar, recorda Jordi Buyreu, autor del Diplomatari de la Vall d’Andorra dedicat al segle XVIII

Però sí un dels més crítics, com a la centúria anterior, just després de la guerra dels Segadors, quan Lluís XIII passava a controlar les rendes del bisbat d’Urgell i hagués pogut carregar-se unes prerrogatives atorgades a l’Edat Mitjana a un territori que, per les seves condicions orogràfiques i climàtiques, ho tenia cru per valdre’s per si mateix sense uns avantatges a l’hora de comerciar amb l’exterior sense pagar peatge.

Ara, al segle que relata Buyreu a través d’una selecció de documentació trobada a l’Arxiu Nacional (i d’altres on hi ha lligalls relacionats amb el Principat), el risc de perdre tan vitals privilegis també era conseqüència d’una guerra, la de Successió espanyola, que va enfrontar qui seria Felip V de Borbó, i l’arxiduc Carles d’Àustria. Els andorrans, seguint l’estela dels catalans, havien apostat pel perdedor. Així que les coses presentaven un mal caire.

Al bàndol perdedor
Però tornem enrere. Com havien acabat les Valls adscrites al bàndol erroni? Les raons no són mai esquemàtiques, però Buyreu recull el paper preponderant d’un personatge, Francesc Carreu, que hi va influir, i molt. Aquest era un advocat de la Seu, partidari declarat de l’arxiduc i que va influenciar el capítol de la diòcesi en aquest sentit. Anomenat batlle, i consegüentment veguer episcopal, va arrossegar les Valls darrere seu. Amb la seva pressió –amb la manca d’un contrapoder, perquè el bisbe d’aleshores, felipista, havia fugit– i la necessitat d’aliar-se amb els catalans pels interessos comercials que els lligaven, els andorrans també van jurar fidelitat a Carles III. Cosa que va ser considerada una traïció del costat felipista.

Acabada la guerra, es van trobar en una situació més que incòmoda. “És fer història contraceptual, però és cert que Andorra podria haver estat engolida”, acceptava Buyreu, en improvisada roda de premsa abans de la presentació del llibre.

Aquí és on va ser necessària la “perícia diplomàtica” dels síndics. I on entra en joc el segon dels personatges destacats, el bisbe Simeó de Guinda y Apeztegui, nomenat bisbe d’Urgell el 1714 per Felip V. El monarca borbònic considerava que a Andorra se li havia d’aplicar el Decret de Nova Planta, com a Catalu-nya, amb totes les seves conseqü-ències per a les institucions d’autogovern. El bisbe va veure clar que l’única sortida possible era “bescanviar a la cort de Madrid el manteniment dels privilegis per la desaparició del contraban”. Una activitat que causava grans maldecaps “a la real hazienda”, admetia l’administració borbònica en un document recollit al Diplomatari. Contraban de ramat, però sobretot contraban –i conreu, en menor mesura– de tabac.

El Consell de la Terra, doncs, i els bisbes successius, van pressionar per posar fre a aquesta practica que s’havia perpetuat durant més de mig segle i que no es podia entendre “sense la connivència d’alguns membres de les famílies que estaven habitualment al capdavant de les institucions”. Un apunt recollit a la introducció del llibre i un fil a resseguir per futurs investigadors, indica l’autor d’aquesta compilació.

Andorra aconsegueix mantenir els privilegis amb aquesta contrapartida i, fruit de tot el procés, es produeix una altra conseqüència vital per al futur, determina Buyreu: la redacció del Manual Digest de les Valls neutres d’Andorra. Una recopilació realitzada per un Antoni Fiter i Rossell que havia estat espectador del procés polític i judicial per garantir el manteniment de les prerrogatives. Ara, volia veure ordenades les bases jurídiques que garanteixen la neutralitat andorrana, perquè no es veiés en perill mai més.

Jordi Buyreu, Professor UAB

Read Full Post »

23881_237211529742830_900917216_n

Joan Fuster i l’editor Santiago Albertí sota el quadre de Felip V. Xàtiva, 1960

Visita de Lo Rat Penat al castell de Xàtiva, on són rebuts pel cronista de la ciutat Carlos Sarthou. 1955

Visita de Lo Rat Penat al castell de Xàtiva, on són rebuts pel cronista de la ciutat Carlos Sarthou. 1955

Read Full Post »

Obra de Francesc Xavier Hernandez Cardona i Guillem H. Pongiluppi

A punt de sortir el llibre sobre el setge de Barcelona del 1714. Amb un total de 120 pàgines il·lustrades a tot color, recreacions de la ciutat, de les defenses, de les batalles, dels combatents. Tot plegat tres anys de feina, de feinada amb una acurada aplicació del matte painting. No cal ni dir que els autors estem molt contents perque aquest treball sortirà abans del 25 de novembre, i esperem que també ajudarà a fi que la gent estigui orgullosa d’un passat de llibertats i coratge que hem de recuperar… Us tindrem informats de les diferents activitats.

Els autors volem agraïr explicitament el suport de l’Eusebi, dels Miquelets de Catalunya, de la Coronela, d’en Riart i dels molts amics que han col·laborat perquè aquest treball hagi vist finalment la llum. I de manera molt especials als amics de Cossetània i Angle sense els quals aquest projecte no s’hagués pogut desenvolupar.

Read Full Post »

Conferència commemorativa de l’11 de setembre, “Catalunya i el País Valencià, la resistència d’un poble. 1707-1714” Una sessió a càrrec de Carme Pérez Aparicio, catedràtica d’Història Moderna de la Universitat de València. L’acte, moderat pel Dr.Ramon Alcoberro, què es realitzà a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès.

La Guerra de Successió representa la lluita per la pervivència del sistema constitucional de la Corona d’Aragó. El 1707, després de la desfeta d’Almansa i de l’abolició dels Furs, comença la resistència valenciana contra l’exèrcit i el govern borbònics, un moviment que estarà recolzat per l’austriacisme català i que, en justa correspondència, ofereix també el seu ajut i participació en la defensa de Catalunya fins al 1714.

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: