Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘desamparats’

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més imatges disponibles als àlbums fotogràfics del nostre grup a Facebook “Miquelets del Regne de València“.

Read Full Post »

Allista't als Miquelets del Regne de València! miquelets1707@gmail.com

Sobre el text de la imatge: representació que el 12-jul-1713 en nom del Regne de València daren el Comte de Cirat, Gaspar de Calatayud, i el Coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno als Diputats de la Generalitat de Catalunya, adherint-se a la resolució de la Guerra a Ultrança. El text fou recollit per En Francesc de Castellví a les “Narraciones Históricas“. Les “Narraciones Históricas“, Vol III foren reeditades l’any 1999; per facilitar-ne la comprensió, el text fou reeditat en un castellà estandaritzat, i els noms personals en català normatiu.

Read Full Post »

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Read Full Post »

COMANDAMENTS

Coronel. Josep Vicent Torres Eiximeno. Tinent Coronel. Tomàs d’Anglesola. Joan Antoni Corrado. Sergent Major. Vicent Esteban del Lago.

HISTÒRIA

Creat el 28 de juliol del 1713 va comptar amb un numero important de combatents valencians, tot i que la component europea va ser també molt important. No deuria arribar a completar la plantilla però deuria reunir uns 300 combatents.

El 26-27 de gener participen en les sortides d’hostilització contra el cordó de setge. El 17 de maig els granaders del regiment participen en la defensa del convent de Caputxins. Tot i quedar encerclats els granaders van aconseguir retardar l’atac enemic i retirar-se en ordre.

A migdia del 13 de juliol participen en l’atac contra la primera paral·lela. El regiment pateix nombroses baixes, entre d’altres van morir el tinent coronel Tomàs d’Anglesola, el capità Josep Asèncio i el capità de granaders Moreno i Masquefa. A finals de juliol de 1714 els tinent coronels Joan Antoni Corradó i Francesc Maians s’incorporen al regiment.

Forces del regiment participen en la primera batalla del baluard de Santa Clara del 12 d’agost del 1714. L’atac es contingut, les forces del regiment de Desemparats actuen com a reserva.

El regiment dels Desemparats també va participar en la batalla del baluard de Santa Clara dels dies 13 i 14. Durant la nit del dia 13 els borbònics és van emparar de gairebé tot el baluard i tots els intents per desallotjar-los van fracassar. Durant la nit les forces del Desemparats, procedents del baluard de Llevant van efectuar atac pel vall. A migdia del dia 14 el general Bellver va preparar un esforç suprem. Les forces del regiment dirigides pel coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno van tornar a sortir pel vall des del baluard de Llevant i va destrossar els efectius i les defenses que els borbònics havien situat al vall per continuar sostenint l’atac a Santa Clara. El coronel resultà greument ferit. En la batalla de l’Onze de Setembre sembla que les restes del regiment van participar en la defensa de la zona central. El tinent coronel Maians va lluitar en els combats del Pla d’En Llull, i altres oficials van lluitar defensant la barricada del Pla de Palau.

Uniforme del regiment valencià Nostra Senyora dels Desamparats

Font: http://www.guerradesuccessio.cat/organitzacio_militar_15.html

Read Full Post »

A mitjans d’agost de 1714 hi hagué uns bombardejos i uns combats ferotges per prendre Barcelona a l’assalt. El baluard de Santa Clara caigué en mans de les tropes francocastellanes i tots els contraatacs per recuperar-lo resultaren infructuosos. La Ciutat s’hi jugava el tot. O es recuperava o, si l’enemic hi emplaçava artilleria, la situació es faria insostenible. De manera que varen decidir que l’endemà es faria un atac desesperat. Així, a trenc d’alba, no sols s’inicià un contraatac des de dintre sinó que en una acció barreja de desesperació i d’heroisme indescriptible, el Regiment maulet de la Mare de Déu dels Desamparats sortí a l’exterior de la muralla i atacà el baluard des de la part externa, exposant-se a dos línies de foc enemigues. Després d’una sagnia indescriptible entre ambdós bàndols el baluard fou reconquerit a baioneta calada.

 

"...la Nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F. que han deliberat sacrificar-se, per les mateixes raons, amb V.E.F. i que estan prestos a concórrer en tot allò que V.E.F. consideri poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat...”

Read Full Post »

El cap suprem dels exèrcits borbònics francocastellans era Jonh FitzJames Stuart, duc de Berwick,  fill bastard de Jaume II  d’Anglaterra posteriorment naturalitzat francès i  un dels dos comandants suprems de les forces austracistes era lord Galway, un hugonot francès al servei de la corona anglesa.

L’almirall de Castella, Juan Tomás Enríquez de Cabrera, advocà perquè el desembarcament de les forces aliades  austracistes s’iniciés a Andalusia i no pas a Catalunya per guanyar-se així el favor dels castellans, i, de fet, el primer intent es feu a Cadis.

L’agost de 1706 Alacant fou presa pels exèrcits austracistes, acció en la que hi destacà el regiment català d’en Rafael Nebot.

Foren els voluntaris catalans els qui convenceren sir George Rooke, almirall de l’estol angloholandés, de la conveniència d’atacar Gibraltar. La platja Catalan Bay s’anomena així en virtut del batalló català que desembarcà en dita badia i participà en l’expugnació del castell.

El terror fou una pràctica militar utilitzada pel bàndol borbònic de manera metòdica, indiscriminada i perfectament planificada al Regne de València i al Principat de Catalunya. El marqués borbònic de San Felipe –referint-se a les campanyes dutes a terme al sud i al nord del País Valencià- ho considera plenament justificat: “Salían las Partidas contra los Lugares rebeldes, talando las Campañas y quemando las Poblaciones; pero era tal la enfermedad que havia de menester hierro y llama. El Conde [de las Torres] administraba este encargo con rigor: dixeron algunos que con crueldad; como quiera, no sin justicia”.

Carles III, després d’haver d’abandonar Madrid, passà el Nadal de 1706 a València i dedica part del seu temps a caçar a l’Albufera i, per reblar el clau, quan s’aproparen els exèrcits felipistes abandonà la ciutat emportant-se’n tropes d’èlit.

En Almansa, els comandants aliats, després que les seves tropes haguessin fet una llarga marxa, decidiren un atac immediat, ja que interpretaren malament els moviments de l’exèrcit de les dues Corones (Castella i França) i es pensaven que es preparaven per fugir.

Francesc Garcia d’Àvila, lloctinent d’en Basset, que fou el cap militar de la Segona Germania (1693), resistí un brutal setge a Aiora,  aconseguí escapolir-se i continuà la lluita contra Felipe V fins la caiguda de Barcelona.

Després de la desfeta d’Almansa les autoritats de València demanaren infructuosament ajut militar però fins i tot el virrei comte de la Corzana en fugí enduent-se’n tropes. La decisió de rendir-se provocà un important avalot, entrant una gentada a la Casa de la Ciutat on amenaçaren els jurats i demanaren armes i municions per a la defensa. Tot i això, el jurat en cap, Melcior Gamir, aconseguí foragitar els maulets de la capital i negociar la rendició amb el duc d’Orleans.

Bona part d’aquests maulets, amb Joan Baptista Basset al capdavant, formaren els regiments de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer i participaren en l’heroica defensa a ultrança de Barcelona de 1714. També entre els religiosos que contribuïren amb llurs prèdiques a mantenir viu l’esperit de resistència en la ciutat assetjada hi destaquen Vicenç Rodríguez, vicari de Xiva, i Florià Fuster, vicari de Vila-real.

Acordada a Barcelona la resolució de continuar la guerra a ultrança, una representació valenciana és feta arribar als Comuns. Aquesta, com exposa Ferran Soldevila, és redactada en termes del més abnegat patriotisme (…) es mostren disposats al sacrifici en defensa del Principat”:

…la Nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F. que han deliberat sacrificar-se, per les mateixes raons, amb V.E.F. i que estan prestos a concórrer en tot allò que V.E.F. consideri poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat…

Alhora que hi demanen que els ambaixadors catalans a les corts d’Holanda i d’Anglaterra hi defensin també els interessos del Regne de València.

L’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona-Borja i de Sotomayor fou un dels membres de l’alta aristocràcia valenciana que fugí empès pel temor de les proclames revolucionàries dels maulets, però quan veié de quin peu calçava el rei Borbó s’uní a Carles III. La seva magnífica biblioteca fou confiscada pels borbònics i fou l’origen de la posterior Biblioteca Nacional espanyola.

Després de la brutal repressió borbònica i de la imposició del decret de Nueva Planta foren molts els coetanis –tant austracistes com borbònics- que sentiren ben clarament aquells fets com una pèrdua de la llibertat i una desfeta nacional:

“Tras haver sido arrancada mi família de sus lares, sus bienes en parte substraidos, en parte arruinados y (lo que es mucho mas triste) tras la destrucción de la patria… Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria.”

Manuel Martí, degà d’Alacant (austracista)

“Por primera vez los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y de que se habían precipitado en la lamentabilísima esclavitud miserable.”

Pare Minyana (borbònic)

El Regne de València i la Corona Catalano-Aragonesa a la península

El Regne de València, terra d'herois i d'històries épiques

“(…) La batalla del 1707 és important, com la presa de Barcelona el 1714, però més important és allò que van portar les batalles. Després del 1707, i després del 1714, el Regne de Valencia i el Principat de Catalunya ja no tenien existència pròpia, eren considerats part de Castella, i això no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors s’imposà de manera ben explícita i clara. L’any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l’ordre d’alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s’havia de fer cridant “Cataluña por el rey Luis Primero”, respongueren que no, sinó“que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña”, i que la mateixa cosa s’havia de fer a Aragó, a Mallorca i a ValènciaA la ciutat d’Alacant, alçaren el penó blanc amb les armes de Castella, i cridaren tres voltes “Castilla y Alicante por el Rey nuestro Señor D. Luis I“. Els actes simbòlics són més potents i expressius que qualsevol document: Alacant era Castella, Barcelona també, i sabent i recordant això ja no cal afegir res més. O sí: que cap Estatut d’Autonomia, reformat o sense reformar, no ha restaurat allò que es va destruir per la força de les armes. Ni cap Estatut no ho restaurarà, perquè Espanya és, encara, una extensió del Regne de Castella.”. (Joan F. Mira. Avui, 05.05.2007, p.22.)

Fonts: Josep-David Garrido i Valls. La Batalla d’Almansa. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2008. Joan F. Mira.Almansa 1707, després de la batalla. Alzira: Bromera, 2006. Ferran Soldevila. Història de Catalunya, vol. 3. Barcelona: Ed. Alpha, 1934-1932 (1962).

Read Full Post »

Els Miquelets del Regne de València tenim la inteció de recrear l’heroic Regiment d’Infanteria “Mare de Déu dels Desamparats, que s’alçà a Barcelona en juliol de 1713, després de la Traïció Anglesa.

Aquest regiment va recollir tots els soldats valencians que es trobaven enquadrats al Regiment nº1 “Ahumada” i que anava a ser evacuat. Aquestos valerosos homes van decidir quedar-se a Barcelona i lluitaren fins a al mort, sacrificant les seues vides per les Llibertats del Regne de València i del Principat de Catalunya. Les baixes foren reemplaçades amb soldats catalans. El coronel del regiment fou el Secretari de la Ciutat de València, en Josep Vicent Torres i Eiximeno.

 

Nombres de los oficiales del regimiento de la Virgen de los Desamparados, cuya imagen se venera en la ciudad de Valencia. Estos oficiales fueron nombrados por la misma nación valenciana, a la cual los estados de Cataluña dejaron la elección, cuyo regimiento se formó en obsequio de la misma nación. Coronel, don José Vicente Torres y Jimeno, natural de la ciudad de Valencia; tenient coronel …

Francesc de Castellví i Obando (1682-1757) “Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725” Vol. III, pàg. 701

 

Document annex:

Representació que el 12-jul-1713 en nom del Regne de València daren el Comte de Cirat, Gaspar de Calatayud, i el Coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno als Diputats de la Generalitat de Catalunya, adherint-se a la resolució de la Guerra a Ultrança. El text fou recollit per En Francesc de Castellví a les “Narraciones Históricas“. Les “Narraciones Históricas“, Vol III foren reeditades l’any 1999; per facilitar-ne la comprensió, el text fou reeditat en un castellà estandaritzat, i els noms personals en català normatiu. En la nostra edició s’ha reassaltat en negre i/o roig aquelles parts que es volien destacar i s’han reagrupat els paràgrafs per tal de facilitar-ne la comprensió lectora.

1713, 12 de Juliol, Adhesió del Regne de València a la Guerra a Ultrança

 

Bandera regimental:

La bandera d’aquest regiment lluia, al centre de l’anvers, la Mare de Déu dels Desamparats, patrona catòlica del regiment, flanquejada per les armes reials de Carles III i per les del Principat de Catalunya. Al revers, les del Principat de Catalunya.

 

RI5_Desemparats

Anvers de la bandera regimental

RI5_Desemparats_revers-2

Revers de la bandera regimental

Historial militar:

Alçament

-1713, 16-juny: La Nació Valenciana entrega representació als Comuns de Catalunya

-1713, 30-juny: S’inicia la Junta de Braços de Catalunya

-1713, 6-juliol: La Junta de Braços resol continuar la Guerra a Ultrança

-1713, 9-juliol: Es publica el Pregó Públic comunicant la Guerra a Ultrança

-1713, 9-juliol: Comença la recluta de tropes

-1713, 12-juliol: El Regne de València comunica l’adhesió a la Guerra a Ultrança

 

Setge Borbònic de Barcelona (1713-1714)

-1714, 17 maig: Combat del Convent dels Caputxins

-1714, 13 juliol: Atac contra la 1ª Paral·lela

-1714, 12-13-14.agost: Batalla del Baluard de Santa Clara

-1714: Batalla de l’11 de Setembre

 

Uniforme:

desemparats

Uniforme del Regiment "Mare de Déu dels Desamparats", timbaler i soldat, any 1714


Fonts:

http://www.11setembre1714.org

http://desperta-ferro-ed.blogspot.com/

Read Full Post »

%d bloggers like this: