Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘catalans’

 

El diumenge 6 de febrer els Miquelets del Regne de València ens desplaçarem al Principat de Catalunya per participar en uns actes commemortaius sobre el 1714. Des de les 17:00 a les 19:30h, tindrà lloc a la Plaça de l’Església de Sant Hipòlit de Voltregà, la commemoració de la caiguda de les llibertats nacionals dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó, un acte organitzat per Òmnium Voltreganès i obert al públic.  Els horaris són aquests:

 

17,00H DESFILADA DE SOLDATS D’ ÈPOCA DEL 1714 (Miquelets de Catalunya i València) PELS CARRERS DE SANT HIPÒLIT

17,30H BALL DE BASTONS (amb falç) A LA PLAÇA DE L`ESGLÉSIA
18.00H MARXA DE TORXES PELS CARRERS DE SANT HIPÒLIT FINS EL SANTUARI DE LA GLEVA
18,40H ACTE FINAL A LA PLAÇA DEL SANTUARI DE LA GLEVA

+INFO a http://www.santhipolitdevoltrega.cat/

 

Miquelets de Catalunya i València

Miquelets de Catalunya i del Regne de València

Anuncis

Read Full Post »

Miquelets valencians del Regiment Mare de Déu dels Desamparats tocant el corn durant els actes de la diada de l'11 de Setembre, Barcelona


«—Vos qui sou un homo entès

i de llest passau la mida,

¿quin és l´animal que crida

quan té la carn consumida,

i quan és viu no diu res?


—Jo no som tan innocent

com vós vos deveu pensar.

Aqueix animal se fa

per los fondos de la mar:

si el voleu sentir cantar,

p´es cul li heu de dar vent

com si l’haguéssiu d’inflar.»


(Endevinalla mallorquina)

ALCOVER, Antoni; MOLL, Francesc de B.

Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, 1976.


La utilització dels cargols de mar gegants –és a dir, de dimensions grosses– com a instruments musicals ha provocat en el nostre idioma que se’ls donés el nom d’un altre objecte d’origen aterrat també utilitzat com a instrument de música i de so similar. Es tracta del corn, paraula que ve del llatí cornu, que vol dir banya, i el seu ús remot com a instrument musical no solament ha servit per batejar el seu homònim marítim sinó també a una extensa família d’instruments de vent –corneta, cornetí, cornet–- i tota la gamma que en anglès porta el horn com a sufix, que compren un grup prou nombrós.La trompa és l´instrument de música derivat i sonorament més pròxim del corn, en la nostra llengua pren el nom, segons sembla del grec strombos, corn marí.L’strombos és el cargol de mar tan prodigat en la mitologia clàssica pel seu ús com a instrument bufat per tritons i sirenes tants cops representats en gravats i pintures. Segurament per això la variant de molusc més usat com a corn és anomenat triton nodiferus o charonia nodifera.

El corn marí és un instrument modelat per la mare natura i lleugerament manipulat per l’home. Per això, és un instrument sense edat, perquè mai s’ha deixat de construir i d’utilitzar amb finalitats diverses. El corn marí és, a més, un instrument ben especial perquè es fa sonar bufant-lo com aeròfon de broc. És un instrument usat arreu del món, utilitzat tant pel seu so voluminós i potent com a estri de comunicació i senyals, com també amb funcions màgiques i religioses.Als Països Catalans també se’ns mostra en usos específics, no solament, com es podria pensar, per la gent de mar. L’antiguitat de la seva utilització és palesa en expressions arcaiques de la llengua i les seves consuetuds:

– Tocar el corn era una metàfora de marxar d´un lloc.

– El So de Corn era un dret en virtut del qual el senyor obligava el vassalls a tocar el corn al castell sempre que fos necessari.

– Està lligat també de temps antic al món , es coneix l’ús que en feien els pastors del Pallars Sobirà per aplegar el bestiar.

– En activitats de la pagesia també hi era present com a element d´avís o reunió en la sega, verema o en feines boscanes com els carboners.

– Al segle XVI era usat per la convocatòria de sometents a través d’una cadena de corns allà on no arribava el so de les campanes.

De l´ús del corn entre mariners i pescadors com a estri comunicador . S’usava tant com a senyal d’avis per comunicar als palers de les platges la proximitat d’una barca que anava a varar a la sorra, i també com a cortesia o salutació entre embarcacions. La seva importància en segles passats fa que a Còrsegael corn marí ha esdevingut un símbol nacional.

Read Full Post »

El cap suprem dels exèrcits borbònics francocastellans era Jonh FitzJames Stuart, duc de Berwick,  fill bastard de Jaume II  d’Anglaterra posteriorment naturalitzat francès i  un dels dos comandants suprems de les forces austracistes era lord Galway, un hugonot francès al servei de la corona anglesa.

L’almirall de Castella, Juan Tomás Enríquez de Cabrera, advocà perquè el desembarcament de les forces aliades  austracistes s’iniciés a Andalusia i no pas a Catalunya per guanyar-se així el favor dels castellans, i, de fet, el primer intent es feu a Cadis.

L’agost de 1706 Alacant fou presa pels exèrcits austracistes, acció en la que hi destacà el regiment català d’en Rafael Nebot.

Foren els voluntaris catalans els qui convenceren sir George Rooke, almirall de l’estol angloholandés, de la conveniència d’atacar Gibraltar. La platja Catalan Bay s’anomena així en virtut del batalló català que desembarcà en dita badia i participà en l’expugnació del castell.

El terror fou una pràctica militar utilitzada pel bàndol borbònic de manera metòdica, indiscriminada i perfectament planificada al Regne de València i al Principat de Catalunya. El marqués borbònic de San Felipe –referint-se a les campanyes dutes a terme al sud i al nord del País Valencià- ho considera plenament justificat: “Salían las Partidas contra los Lugares rebeldes, talando las Campañas y quemando las Poblaciones; pero era tal la enfermedad que havia de menester hierro y llama. El Conde [de las Torres] administraba este encargo con rigor: dixeron algunos que con crueldad; como quiera, no sin justicia”.

Carles III, després d’haver d’abandonar Madrid, passà el Nadal de 1706 a València i dedica part del seu temps a caçar a l’Albufera i, per reblar el clau, quan s’aproparen els exèrcits felipistes abandonà la ciutat emportant-se’n tropes d’èlit.

En Almansa, els comandants aliats, després que les seves tropes haguessin fet una llarga marxa, decidiren un atac immediat, ja que interpretaren malament els moviments de l’exèrcit de les dues Corones (Castella i França) i es pensaven que es preparaven per fugir.

Francesc Garcia d’Àvila, lloctinent d’en Basset, que fou el cap militar de la Segona Germania (1693), resistí un brutal setge a Aiora,  aconseguí escapolir-se i continuà la lluita contra Felipe V fins la caiguda de Barcelona.

Després de la desfeta d’Almansa les autoritats de València demanaren infructuosament ajut militar però fins i tot el virrei comte de la Corzana en fugí enduent-se’n tropes. La decisió de rendir-se provocà un important avalot, entrant una gentada a la Casa de la Ciutat on amenaçaren els jurats i demanaren armes i municions per a la defensa. Tot i això, el jurat en cap, Melcior Gamir, aconseguí foragitar els maulets de la capital i negociar la rendició amb el duc d’Orleans.

Bona part d’aquests maulets, amb Joan Baptista Basset al capdavant, formaren els regiments de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer i participaren en l’heroica defensa a ultrança de Barcelona de 1714. També entre els religiosos que contribuïren amb llurs prèdiques a mantenir viu l’esperit de resistència en la ciutat assetjada hi destaquen Vicenç Rodríguez, vicari de Xiva, i Florià Fuster, vicari de Vila-real.

Acordada a Barcelona la resolució de continuar la guerra a ultrança, una representació valenciana és feta arribar als Comuns. Aquesta, com exposa Ferran Soldevila, és redactada en termes del més abnegat patriotisme (…) es mostren disposats al sacrifici en defensa del Principat”:

…la Nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F. que han deliberat sacrificar-se, per les mateixes raons, amb V.E.F. i que estan prestos a concórrer en tot allò que V.E.F. consideri poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat…

Alhora que hi demanen que els ambaixadors catalans a les corts d’Holanda i d’Anglaterra hi defensin també els interessos del Regne de València.

L’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona-Borja i de Sotomayor fou un dels membres de l’alta aristocràcia valenciana que fugí empès pel temor de les proclames revolucionàries dels maulets, però quan veié de quin peu calçava el rei Borbó s’uní a Carles III. La seva magnífica biblioteca fou confiscada pels borbònics i fou l’origen de la posterior Biblioteca Nacional espanyola.

Després de la brutal repressió borbònica i de la imposició del decret de Nueva Planta foren molts els coetanis –tant austracistes com borbònics- que sentiren ben clarament aquells fets com una pèrdua de la llibertat i una desfeta nacional:

“Tras haver sido arrancada mi família de sus lares, sus bienes en parte substraidos, en parte arruinados y (lo que es mucho mas triste) tras la destrucción de la patria… Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria.”

Manuel Martí, degà d’Alacant (austracista)

“Por primera vez los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y de que se habían precipitado en la lamentabilísima esclavitud miserable.”

Pare Minyana (borbònic)

El Regne de València i la Corona Catalano-Aragonesa a la península

El Regne de València, terra d'herois i d'històries épiques

“(…) La batalla del 1707 és important, com la presa de Barcelona el 1714, però més important és allò que van portar les batalles. Després del 1707, i després del 1714, el Regne de Valencia i el Principat de Catalunya ja no tenien existència pròpia, eren considerats part de Castella, i això no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors s’imposà de manera ben explícita i clara. L’any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l’ordre d’alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s’havia de fer cridant “Cataluña por el rey Luis Primero”, respongueren que no, sinó“que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña”, i que la mateixa cosa s’havia de fer a Aragó, a Mallorca i a ValènciaA la ciutat d’Alacant, alçaren el penó blanc amb les armes de Castella, i cridaren tres voltes “Castilla y Alicante por el Rey nuestro Señor D. Luis I“. Els actes simbòlics són més potents i expressius que qualsevol document: Alacant era Castella, Barcelona també, i sabent i recordant això ja no cal afegir res més. O sí: que cap Estatut d’Autonomia, reformat o sense reformar, no ha restaurat allò que es va destruir per la força de les armes. Ni cap Estatut no ho restaurarà, perquè Espanya és, encara, una extensió del Regne de Castella.”. (Joan F. Mira. Avui, 05.05.2007, p.22.)

Fonts: Josep-David Garrido i Valls. La Batalla d’Almansa. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2008. Joan F. Mira.Almansa 1707, després de la batalla. Alzira: Bromera, 2006. Ferran Soldevila. Història de Catalunya, vol. 3. Barcelona: Ed. Alpha, 1934-1932 (1962).

Read Full Post »

joel joan

Joel Joan encarnarà el General Moragues en la versió catalana de la pel·lícula Braveheart

La població de Sort (Pallars Jussà) serà l’escenari d’una part de la pel·lícula El General de Ferro, que gira al voltant de la figura de Josep Moragues. Nascut l’any 1669, va lluitar durant la Guerra de Successió contra les tropes castellanes de Felip V i també contra els francesos. L’encarregat de representar aquest històric personatge serà l’actor Joel Joan, que serà una mena de Mel Gibson a la catalana. Segons el director de la pel·lícula, Ignasi P. Ferré, ha assegurat que “es podria dir que és com un Braveheart, perquè comparteixen el mateix nivell d’heroïcitat, encara que la seva causa va ser la independència de Catalunya”. Ferré, a més, ha afegit que el film és important “per a la moral del país, perquè es vegi que també tenim herois”.

La capital del Pallars Jussà només serà una de les localitzacions de la pel·lícula, ja que també es rodaran escenes a Barcelona i Sant Hilari Sacalm, el poble natal del General Moragues. Els productors, però, estan estudiant com aconseguir finançament internacional, per poder així rodar escenes a Holanda, Itàlia o el Regne Unit.

L’heroi català més desconegut

Josep Moragues va ser conegut amb el sobrenom de Diable de les Guilleries. Durant la Guerra de Successió es va alinear amb els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria per tal de lluitar contra les tropes felipistes. Quan Barcelona va caure el 1714, Moragues va ser capturat i, després de ser jutjat de mala manera, se’l va executar en públic. El seu cap va restar penjat en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona durant dotze anys.

EXTRET DE: http://www.sms25.cat/noticia/1575/Joel_Joan_encarnara_el_General_Moragues_en_la_versio_catalana_de_la_pel.licula_Braveheart

Read Full Post »

« Newer Posts

%d bloggers like this: