Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘1714’

valencians1714

“Durant l’11 de Setembre de 1714, milers de valencians de tots els estaments socials van participar valerosament en la defensa de Barcelona agrupats en els Regiments de Sant Vicent Ferrer i dels Desamparats, però també en diferents companyies d’estudiants i artesans formant part de les hosts de catalans, mallorquins i aragonesos, últims combatents de la Llibertat. Entre ells va destacar el general Joan Baptista Basset, natural d’Alboraia, qui com a comandant en cap de l’artilleria del Exercit de Catalunya va resistir fins al final i com tantes altres va ser torturat i empresonat.

Molts valencians van morir en la defensa de Barcelona i es troben enterrats en el Fossar de les Moreres. Les actuals autoritats valencianes i el seu president, en afirmar que els valencians no tenim gens que commemorar eixe dia, i en prohibir qualsevol acte de record i reivindicació nacional l’11 de setembre al territori que governa, demostra una vergonyós desconeixement de la història dels valencians i una actitud dictatorial, condemnant a l’oblit a molts dels nostres herois anònims que van lluitar i van morir en defensa de les nostres llibertats nacionals.

Barcelona com Almansa simbolitzen la pèrdua d’autogovern i llibertat, l’enfosquiment dels nostres orígens, el segrest de la nostra identitat i història i al mateix temps expressen la voluntat de recuperació de nostra més antiga identitat i raó de ser.

I com diu Al Tall en el seu romanç del cec, “si voleu seguir, en els llibres està tot escrit”.

Sempre en la memòria!

Per a llegir l’article sencer:
http://valenciaidentitaria.blogspot.com.es/2013/09/sempre-en-la-memoria.html

Anuncis

Read Full Post »

L’il·lustrador barcelonés Guillem H. Pongiluppi ha aconseguit reconstruir i actualitzar una de les pintures més significatives que retien homenatge a la heroica resistència de Barcelona durant la Guerra de Successió. Aquesta obra és l’Onze de setembre i el seu autor Antoni Estruch.

Estruch fou un representant destacat de la pintura històrica catalana conegut sobretot per dues de les seues obres més apasionades: el Corpus de Sang i l’Onze de setembre. La darrera inmortalitza el moment de la caiguda del Conseller en Cap Rafael de Casanova al setge de Barcelona, durant la Guerra de Successió.

Imatge

Reconstrucció d’en Guillem H. Pongiluppi. Amb l’ajut de Miquelets de Catalunya, Girona i Moià.

Aquesta obra apassionada representa la lluita a ultrança del poble català contra la tirania de Castella, qui va imposar a sang i foc al successor del darrer dels austries menors amb les conseqüències que tots sabem: pèrdua d’autogovern i procés de castellanització. Aquest era el lema de les Reials Guàrdies Catalanes, donec perficiam, fins a reeixir. I també tindria el seu mirall a la heroica resistència de la ciutat de Xàtiva, cremada i arrasada set anys abans pels mateixos ideals.

Imatge

Antoni Estruch, l’onze de setembre de 1714.

Aquesta vegada, en Guillem H. Pongiluppi ha aconseguit recrear el quadre amb personatges de carn i os. Amb els consells de l’historiador Francesc Xavier Hernàndez, ha disposat sobre un escenari a un munt de recreadors catalans (Miquelets de Catalunya, Girona i Moià) i ha actualitzat la pintura. Així doncs, ha substituït les tradicionals barretines i vestits de pagesos pels vestits dels distints regiments reglats que defensaren la Barcelona de 1714.

Imatge

Fotografia propietat de la família H. Pongiluppi. Disposant els recreadors per a inmortalitzar-los.

Algun dia veurem una obra semblant de Xàtiva? Esperem que sí. Els Miquelets del Regne de València estem disposats. De moment ens quedem amb el retrat del general Basset que va fer Manolo Boix. El temps dirà. Però nosaltres anem treballant.

Read Full Post »

Els defensors de Catalunya

INFORMACIÓ ESTRETA DE L’EDITORIAL BASE

En aquesta magna obra, Francesc Serra rescata de l’anonimat els veritables herois del 1714, els quals, amb noms i cognoms, ens parlen de com varen lluitar en una guerra decisiva per al futur de la nació. Un conflicte en què els catalans, abandonats per les potències internacionals, varen continuar sols la lluita, conscients del que comportaria la rendició.

L’historiador Francesc Serra, especialista en aquest període, ens presenta el resultat de les seves darreres investigacions, amb moltes informacions encara inèdites. Més d’un centenar de biografies dels lluitadors per les llibertats nacionals en contra de la política centralitzadora de Felip V, el primer Borbó de la Monarquia Hispànica. Per les pàgines del llibre desfilen vides extraordinàries, algunes de patriotes que el temps havia relegat a l’oblit.

L’obra dignifica la memòria de tots aquells catalans que fa 300 anys varen lluitar per defensar les llibertats del país. Tres segles després, encara en plena ofensiva contra la nació catalana pels hereus dels que varen voler esborrar Catalunya del mapa, cal tenir ben present la perseverança i l’esforç de tots aquests herois del 1714 que varen defensar Catalunya fins a les últimes conseqüències.

Autor

Francesc Serra i Sellarés (Navarcles, 1977) doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Geografia i Història a l’Institut Moianès. Especialista en la Guerra de Successió, destaquen els seus llibres La darrera victòria de l’exèrcit català. La batalla de Talamanca, 1714 (2009) en col·laboració amb Gustau Erill, i Catalunya, 1714. Un viatge als escenaris de la Guerra de Successió i al temps del Barroc (2010) en col·laboració amb Quaderna. Ha publicat nombrosos articles relacionats amb la Guerra de Successió i ha participat en la confecció de la Ruta 1714, del Museu d’Història de Catalunya. Ha estat l’assessor històric i investigador principal del documental sobre el setge de Cardona, 1711. El Setge, retransmès per TV3, i és assessor històric de l’Aplec del 18 de Setembre de Cardona, que commemora la resistència del darrer baluard català de la Guerra de Successió. Destaquen també les seves investigacions sobre genealogies i masos de la Catalunya central, i és autor del llibre Sant Benet de Bages. Època montserratina (1593-1835), (2006) objecte de la seva tesi doctoral.

Read Full Post »

Ens fem ressó dels següents vídeos de la Coronela de Barcelona durant la Diada de Santa Eulàlia. Per primera vegada durant les Festes de Santa Eulàlia es recorda la Coronela, una milícia ciutadana formada per artistes i menestrals que durant el segle XV i fins a 1714 va defensar la ciutat. El pati de l’Ajuntament ha rememorat el canvi de guàrdia tal com el feien en aquell moment. El vestuari que han utilitzat també és fidel al que portaven aleshores els milicians de la ciutat.

Més vídeos

Santa Eulàlia 2013

Santa Eulàlia 2013 (BTV)

Santa Eulàlia 2013. Connexió Barcelona (BTV)

 

La Coronela de Barcelona, milícia ciutadana formada per membres dels gremis professionals

La Coronela de Barcelona, milícia ciutadana formada per membres dels gremis professionals.

Read Full Post »

Josep Marco, natural d’Algemesí, conegut pel malnom de El penjadet, va ser un capità valencià austracista, i lider popular maulet.

Aquest lluitador maulet és força desconegut. Una de les primeres notícies de Marco la donen els cronistes borbònics Josep Vicent Ortí i Major i Josep Manuel Planes en parlar del setge de Xàtiva de 1707, referint-se a ell i els seus homes com una colla de lladres vinguts de La Marina. També se l’ha qualificat de simple guerriller. No obstant això, també pareix clar que el capità Marco comandava una partida prou irregular de miquelets valencians i catalans i que actuaren amb tàctiques guerrilleres durant tota la Guerra de Successió al costat de la causa maulet. Pocs dies abans del setge, Marco i els seus homes, uns 400, arribaren a Xàtiva per donar suport a la milícia i la resta de forces que dirigia l’aragonès Miguel Purroi. Marco fou aclamat pels de Xàtiva, ja que a penes disposaven de municions i aquest en porta una gran quantitat. Josep Marco i els seus miquelets lluitaren durant tot el setge, primer en la ciutat i després en el castell, però quan els anglesos decidiren capitular, Marco trenca el setge la nit abans fugint amb els seus homes i 200 xativins més que s’uniren a ell.

Castell de Xàtiva

Castell de Xàtiva

Tot i el que diuen Ortí i Planes, Marco continuà la lluita en Catalunya. Així el 1713 ja estava al Setge de Barcelona on va comandar, amb el grau de capità, la seua pròpia companyia, la qual era coneguda com “Companyia Josep Marco”. El 1713 eixí amb la seua cavalleria per sumar-se a les forces de Poal i el Diputat Militar. Poc després ja estava en Barcelona de nou, on participà en els combats de la Creu Coberta rebent després la felicitació d’Antoni Villarroel pel paper que hi jugà. De nou tornà a eixir de Barcelona en l’expedició de Berenguer a Alella on quedaren aïllats el 5 d’octubre. Però dos dies després aconseguí obrir-se pas amb un grup de combatents i retornar a la capital. Finalment, el 8 de febrer de 1714 amb Badia i Adjutori Segarra, travessaren, una altra vegada, el cordó del setge de Barcelona i s’uniren a les forces d’Amill primer, després a les d’Antoni Puig i a les Antoni Valls finalment per continuar la lluita en Tarragona.

Les tropes de Josep Marco

Les tropes que comandava Marco eren de cavalleria, la qual cosa explica la rapidesa dels seu moviments. Com a una tropa no regular que eren, no hi ha constància que tingueren un uniforme clarament definit. Soldats no professionals i poc experimentats al principi de la guerra, les tropes de Marco eren al final de les més veteranes i experimentades. El nombre girà sempre al voltant dels 400 als quals s’hi anaren afegint nouvinguts que substituïen a les baixes. Al final de la guerra, però Marco i els seus homes ja no disposaven de cavalls, per la qual cosa es convertiren en una unitat de fusellers. Segons Hernàndez i Riart, durant el darrer any de la guerra, ja no eren més de 40. Per això el 1714, acabaren unint-se i integrant-se a altres unitats.

Maulet valencià de la companyia de Josep Marco "El Penjadet" (Dibuix de Riart al llibre 'Els exèrcits de Catalunya 1713-1714')

Maulet valencià de la companyia de Josep Marco “El Penjadet” (Dibuix d’en Riart al llibre ‘Els exèrcits de Catalunya 1713-1714’)

Referències

  1. F.Xavier Hernández, Francesc Riart, Els exèrcits de Catalunya (1713-1714), Rafael Dalmau ed., Barcelona, 2007

Read Full Post »

Artícle: interessant reportatge del Diari d’Andorra.

Andorra, a punt de ser engolida el segle XVIII

Finalment, Andorra se’n va sortir, i prou reforçada en els seus privilegis, però pocs cops com al segle XVIII, en acabar la guerra de Successió, el Principat va estar tan a punt de ser engolida. Sort de “l’exquisida diplomàcia” i la intervenció del bisbe Simeó de Guinda.

——————————————————————————————————————————————————

Manual Digest

No va ser l’únic moment a la història en què Andorra se la va jugar, recorda Jordi Buyreu, autor del Diplomatari de la Vall d’Andorra dedicat al segle XVIII

Però sí un dels més crítics, com a la centúria anterior, just després de la guerra dels Segadors, quan Lluís XIII passava a controlar les rendes del bisbat d’Urgell i hagués pogut carregar-se unes prerrogatives atorgades a l’Edat Mitjana a un territori que, per les seves condicions orogràfiques i climàtiques, ho tenia cru per valdre’s per si mateix sense uns avantatges a l’hora de comerciar amb l’exterior sense pagar peatge.

Ara, al segle que relata Buyreu a través d’una selecció de documentació trobada a l’Arxiu Nacional (i d’altres on hi ha lligalls relacionats amb el Principat), el risc de perdre tan vitals privilegis també era conseqüència d’una guerra, la de Successió espanyola, que va enfrontar qui seria Felip V de Borbó, i l’arxiduc Carles d’Àustria. Els andorrans, seguint l’estela dels catalans, havien apostat pel perdedor. Així que les coses presentaven un mal caire.

Al bàndol perdedor
Però tornem enrere. Com havien acabat les Valls adscrites al bàndol erroni? Les raons no són mai esquemàtiques, però Buyreu recull el paper preponderant d’un personatge, Francesc Carreu, que hi va influir, i molt. Aquest era un advocat de la Seu, partidari declarat de l’arxiduc i que va influenciar el capítol de la diòcesi en aquest sentit. Anomenat batlle, i consegüentment veguer episcopal, va arrossegar les Valls darrere seu. Amb la seva pressió –amb la manca d’un contrapoder, perquè el bisbe d’aleshores, felipista, havia fugit– i la necessitat d’aliar-se amb els catalans pels interessos comercials que els lligaven, els andorrans també van jurar fidelitat a Carles III. Cosa que va ser considerada una traïció del costat felipista.

Acabada la guerra, es van trobar en una situació més que incòmoda. “És fer història contraceptual, però és cert que Andorra podria haver estat engolida”, acceptava Buyreu, en improvisada roda de premsa abans de la presentació del llibre.

Aquí és on va ser necessària la “perícia diplomàtica” dels síndics. I on entra en joc el segon dels personatges destacats, el bisbe Simeó de Guinda y Apeztegui, nomenat bisbe d’Urgell el 1714 per Felip V. El monarca borbònic considerava que a Andorra se li havia d’aplicar el Decret de Nova Planta, com a Catalu-nya, amb totes les seves conseqü-ències per a les institucions d’autogovern. El bisbe va veure clar que l’única sortida possible era “bescanviar a la cort de Madrid el manteniment dels privilegis per la desaparició del contraban”. Una activitat que causava grans maldecaps “a la real hazienda”, admetia l’administració borbònica en un document recollit al Diplomatari. Contraban de ramat, però sobretot contraban –i conreu, en menor mesura– de tabac.

El Consell de la Terra, doncs, i els bisbes successius, van pressionar per posar fre a aquesta practica que s’havia perpetuat durant més de mig segle i que no es podia entendre “sense la connivència d’alguns membres de les famílies que estaven habitualment al capdavant de les institucions”. Un apunt recollit a la introducció del llibre i un fil a resseguir per futurs investigadors, indica l’autor d’aquesta compilació.

Andorra aconsegueix mantenir els privilegis amb aquesta contrapartida i, fruit de tot el procés, es produeix una altra conseqüència vital per al futur, determina Buyreu: la redacció del Manual Digest de les Valls neutres d’Andorra. Una recopilació realitzada per un Antoni Fiter i Rossell que havia estat espectador del procés polític i judicial per garantir el manteniment de les prerrogatives. Ara, volia veure ordenades les bases jurídiques que garanteixen la neutralitat andorrana, perquè no es veiés en perill mai més.

Jordi Buyreu, Professor UAB

Read Full Post »

Una extraordinària reconstrucció visual de la guerra que va marcar el destí del Regne de València.

La guerra de Successió va enfrontar els països que, després de la mort de Carles II, acceptaven Felip d’Anjou com a nou rei d’Espanya i els que volien que ho fos l’arxiduc Carles, entre els quals Catalunya, Portugal, Àustria i Gran Bretanya.

Entre 1702 i 1714 Catalunya defensarà les seves llibertats polítiques tradicionals i una manera d’entendre el govern més oberta i avançada, com corresponia a un país que s’estava modernitzant; i s’oposava a la monarquia absolutista borbònica, que mantenia els privilegis dels nobles i l’església i que frenava el desenvolupament de les forces productives.

Per raons d’estratègia internacional els diversos països aliats abandonen les armes i des de 1712 Catalunya queda sola en la defensa dels seus drets. La superioritat de l’exèrcit borbònic acaba posant setge a Barcelona i el llibre mostra com, en poc temps, els catalans organitzen un exèrcit extraordinari, que és capaç de defensar heroicament cada pam del territori.

Les magnífiques il·lustracions de Guillem H. Pongiluppi mostren amb gran detall l’organització i la dotació dels exèrcits, les tàctiques de guerra del moment i el desenvolupament del setge fins a la capitulació final de Barcelona. Eren les tres de la tarda de l’11 de setembre de 1714.

Autors

Guillem H. Pongiluppi
Il·lustrador. Ha estat un dels pioners en l’art digital a Catalunya. Ha conreat el dibuix de ficció amb guardons significatius fins aparèixer al llibre Exposé 2011 on es mostra el millor art digital mundial. Ha excel·lit en el dibuix històric.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. Ha coordinat investigacions històriques i arqueològiques en l’entorn de la Guerra de Successió i de la Guerra Civil espanyola. És autor de nombrosos treballs d’història militar.

Més informació:
http://www.angleeditorial.com/1714-el-setge-de-barcelona-123

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »

%d bloggers like this: