EL CLAM DELS SOCARRATS
He vist en somnis revoltar-se un poble:
passen les turbes sota una bandera.
I els homes, forts enmig de la revolta,
entonen, exaltats, son cant de guerra.
Som els bons fills de la terra,
els hereus dels socarrats
que lluitaren i moriren
nostra pàtria defensant.
Les llopades famolenques
de Felip, el rei tirà,
envaïren nostra terra
cremant viles i ciutats,
robaren i assassinaren,
el dol i l’odi sembrant,
l’odi sant que avui reviu
en el cor dels valencians.
Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.
Ni som fill bords, ni som mesells,
som i volem ser valencians;
odis i amors tenim al cor,
al pit coratge i força al braç.
La sang vessada als camps d’Almansa,
les cendres de Vila-real,
els crims de Quart, Alcoi i Dénia,
el setge horrible d’Alacant.
I nostra Xàtiva gloriosa
cremant per tots quatre costats,
perquè les flames la rendiren,
clamen venjança i llibertat.
Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.
No és Castella nostra pàtria,
que és el Regne valencià.
La llengua que ací parlem
no és, no, dels castellans.
Volem els homes molt lliures,
volem la pàtria ben gran,
volem en nostra bandera
les quatre barres de sang.
Volem que els fills de la terra
s’exalten al nostre clam.
Volem que València siga
la pàtria dels valencians!
Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.
Miquel Duran i Tortajada, més conegut com a Miquel Duran de València, neix a València el 20 d’agost de 1883.
La seva àmplia trajectòria nacionalista s’inicia l’any 1906 com a membre fundador i president de l’associació cultural i política València Nova i com a director del butlletí de la societat. En els següents anys forma part del grup que impulsa el Centre Regional Valencià (1907), l’Assemblea Regionalista Valenciana (1907), la Joventut Regionalista Valenciana (1907) i la Joventut Valencianista (1908) i és director de les publicacions “Lo Crit de la Pàtria” i “Renaiximent”, òrgans d’expressió de la Joventut Regionalista Valenciana i del Centre Regional Valencià, respectivament. Posteriorment, entre els anys 1913 i 1925, també col·labora a les revistes “València Nova”, “València” i “Pàtria Nova”, publicades per la Joventut Valencianista.
A començaments del segle XX, s’incorpora al valencianisme polític que en aquells moments comença. Aquest moviment aglutina una gran diversitat de posicions ideològiques i Miquel Duran s’identifica amb el sector més progressista. D’aquesta manera, l’any 1907 esdevé un dels responsables de la transformació de València Nova en Centre Regional Valencià, cosa que suposava incloure qüestions de caràcter polític com a objectius de l’entitat. En aquesta època l’autor també escriu les primeres composicions poètiques. Així, l’any 1906 obté, amb “Maig llevantí”, la Flor Natural a la Primera Festa de les Flors celebrada al Saló Columnari de la Llotja de València; el 1910, per “Paraules de consol”, la Flor Natural dels Jocs Florals de Badalona; amb “El poema de Maria, la bella hortolana” guanya, el 1913, la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat i el 1914 obté, amb “Himne de Pàtria i Amor”, l’Englantina dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat. Aquestes peces són incloses als poemaris Cordes vibrants, publicat l’any 1910, i Himnes i poemes, del 1916.
L’any 1910 es trasllada a Sabadell, on comença a treballar com a periodista i on funda el Diari de Sabadell, publicació que ell mateix dirigeix durant sis anys. Posteriorment passa a viure a Barcelona i allà continua la feina de periodista al diari La Publicitat, del qual també n’arribarà a ser director entre els anys 1920 i 1921. Més endavant es farà càrrec de la corresponsalia del diari El Sol de Madrid. Pel que fa a la feina editorial, l’any 1915 funda a Barcelona La Biblioteca València amb la voluntat de donar notorietat a la literatura valenciana. Als anys vint dirigeix la Biblioteca Europa de l’editorial Mentora de Barcelona. En aquesta col·lecció apareixen les traduccions de Blasco Ibáñez realitzades pel propi autor. A finals del 1918 Miquel Duran s’exilia a París per evitar la condemna de presó que un Consell de Guerra dicta contra ell arran d’una sèrie d’articles que escriu a La Publicitat. En aquests articles, on parla de les manifestacions populars a favor de l’autonomia que es viuen aquells dies a Barcelona, defensa les tesis autonomistes i denuncia les forces de l’ordre públic. L’any 1920 és amnistiat i torna a Barcelona. A partir del 1924 entra a formar part de la redacció deLa Veu de Catalunya.
Com a autor teatral publica, el 1926, L’amor i els lladres. Tot i que la majoria de títols que va escriure d’aquest gènere són inèdits, les seves obres van ser estrenades al Teatre Català Romea i al Teatre Català Novetats de Barcelona i al Teatre Alkázar de València amb bona acollida per part de crítica i públic.
L’any 1933 torna a València on -a banda de continuar les seves activitats periodístiques, literàries i nacionalistes- comença a treballar, fins a la postguerra, com a funcionari a l’Arxiu Municipal de la Ciutat. Durant la Guerra Civil Miquel Duran lluita a favor de la República i realitza la seva feina a l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. La seva producció poètica de temàtica bèl·lica s’aplega aGuerra, victòria, demà, publicat el mes d’octubre del 1938 dins dels actes de commemoració del VII Centenari de la Fundació del País Valencià. Un cop finalitzada la guerra, és cessat del càrrec que ostenta a l’Arxiu Municipal. Malgrat que no va a la presó, els darrers anys de la seva vida passa per moltes dificultats econòmiques degudes a la pèrdua de la feina de funcionari i a la impossibilitat de treballar com a periodista.
Miquel Duran de València mor el 28 de novembre de 1947.
Miquelets del Regne de València 