Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Eduard Mira’ Category

Eduard Mira a sa casa de Xàbia. Fotografia d’Eduard Beneyto.

A principis d’agost el doctor Eduard Mira ens va convidar a Xàbia amb motiu de la promoció de la novel·la El tinent anglès (Llibres de la Drassana). Una obra fortament documentada que vaig acabar de llegir a la tenda de campanya durant la recreació de la batalla d’Almansa. La seua erudició i els trampe-l’oeil de sa casa intimiden qualsevol, així com els llenços que atresora del Grand Tour. No obstant això, darrere d’eixe rostre de marbre criat a València hi ha una persona afable i d’esperit aventurer. Un amfitrió de primera, amic dels miquelets.

Moltes gràcies per haver-me obert les portes de sa casa. És per a mi un plaer i un privilegi poder accedir a l’entrevista. Eduard Mira és doctor en Geografia i Història, Membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i autor d’obres premiades com Escacs de mort (Bromera, 2010).

Eduard, quina motivació porta a escriure sobre la Guerra de Successió?

Home, el meu interès per la Guerra de Successió –i, en particular per la batalla d’Almansa- era i és eminentment patriòtic, ja que eixa batalla (eixa desfeta) va menar a la pèrdua dels furs i institucions històriques dels valencians, com els perdrien també els catalans, mallorquins i aragonesos, alhora que Felip V abolia fins i tot l’existència de Corona d’Aragó i sotmetia als usos i al domini de Castella els territoris que l’havien composat. Almansa marca, per als valencians, la fi d’una era i l’inici d’una altra en la qual, malauradament, encara ens troben en bona mesura.

Eixe interés meu s’havia materialitzat ja en una exposició que va tindre lloc al Museu de Belles Arts de València en 2007, data del tercer centenari de l’esdeveniment, i de la qual vam ser comissaris l’historiador de l’art Joan Gavara, el coronel Cervera, un militar valencià de sensibilitat austriacista i gran coneixedor del tema, i jo mateix. L’exposició i el seu catàleg formaven part d’un programa que cercava la nostra recuperació de la memòria històrica. De fet, el mateix any 2007, vaig organitzar una altra mostra (aquesta volta sobre el Toisó d’Or), que tingué lloc a l’Almodí i al Museu de la Ciutat i de la qual vaig ser també comissari en companyia de la doctora An Delva, historiadora de l’art natural de Flandes. Això pot sonar a nostàlgia cavalleresca, que ho era, Tanmateix, l’orde fundada en 1430 por Felip el Bo, duc de Borgonya i comte de Flandes, era també una aliança militar entre països menuts (La Corona d’Aragó, Nàpols, Borgonya/Frandes, l’Imperi, Anglaterra, Portugal i Holanda) situats a l’entorn de França i Castella a manera de cordó sanitari.

I és en este sentit que Alfons el Magnànim  esdevenia, en el capítol tingut a Gant l’any 1445, el primer monarca europeu que ingressà en un orde que incloïa entre els seus membres flamencs i holandesos, portuguesos, alemanys, angleses, napolitans i naturals de la Corona de Aragón; es a dir, persones de les mateixes procedències nacionals que les dels combatents que participaren, pel costat austriacista o imperial, en la batalla d’Almansa l’any 1707. No hi ha havia, en canvi, francesos, tret de dos nobles opositors al rei de França i, pel que fa als castellans, únicament un cortesà de Felip el Bell. La mateixa composició nacional, quasi, que aquella que va defensar els drets al tron de les Espanyes de l’arxiduc Carles d’Habsburg contra Castella i França, els dos grans reialmes expansius i centralitzadors.

L’idea confederal de l’estat que havien mantingut els Habsburg hispànics i austríacs s’enfrontava a l’unitarisme borbònic i francés…, i va perdre, deixant en els camps d’Almansa i, finalment, a la Barcelona retuda pel duc de Berwick en 1714 les seus llibertats i el seus furs històrics…, que no ha recuperat fins a hores d’ara.  No sé com vaig convèncer els polítics a patrocinar la mostra. Recorde que Camps surava aleshores en una espècie d’eufòria identitària que se li va passar prompte.  S`hi veu que els seus senyorets de Madrid li va cridar a l’ordre. Vaig fer les dos exposicions al mateix temps perquè eren, respectivament, el principi i la fi d’una era. Marcaven el dos pols d’una  longue durée, que deia Braudel.

John Henderson of Fordell a la portada de El tinent anglés, d’Eduard Mira (Llibres de la Drassana). Oli sobre llenç de Gavin Hamilton a l’Acadèmia de la Història.

A les seves novel·les els protagonistes solen ser personatges secundaris lligats a la vida de personatges claus. Per què va triar Cruanyes?

Perquè queda molt creïble. Bé, Cruanyes és un llinatge molt de la terra, molt d’ací. El personatge més ric de Xàbia (vila que van ser por borbònica, botiflera), es deia Carles Cruanyes. I, en acabar la guerra, els vencedors li van imposar una multa enorme. Jo també tenia un amic, un company de classe, que es deia Cruanyes. El  Ferrer de Lís li ve a Toni Cruanyes de la senyora Esperança, mare de Joan Baptista Basset. I, de Basset arribe al seu hipotètic nebot: Toni Cruanyes, que no va conèixer son tio fins que va tindre huit o nou anys, en tornar este de Llombardia com a oficial de l’exèrcit imperial.

A mi aquell Basset de Llombardia em fa pensar en un sergent dels marines a l’estil de Lee Marvin

Toni Crunyes naix cap al 1680. Basset havia partit amb als terços de Lombardia perquè el virrei de València d’aleshores va donar la possibilitat a bandolers i malfactords valencians de deixar el regne per a redimir les seues melifetes (O marxeu a Llombardia, o us  pengem, Ja em direu que féu). A mi aquell Basset de Llombardia em fa pensar en un sergent dels marines a l’estil de, per exemple, Lee Marvin.  Ell  és el militar format que ve de la base i a qui els els seus oficials trien per a instruir dos aristòcrates parents de la reina Mariana de Neuburg: el Gran Mestre de l’Orde Teutònic i el príncep de Hessen-Darmstadt. Aquest últim tindrà un paper de primer ordre en la presa de Gibraltar i en l’assalt de Barcelona pels austriacistes l’any 1705.

Aixeca “El tinent anglès” i assenyalant el retrat de la coberta, diu “Tampoc és este. Però podia haver-ho sigut”. Este senyor té una història curiosa així mateix. És un cavaller anglès a qui deien John Henderson. El seu està a l’Acadèmia de la Història, a Madrid, però ell és una miqueta posterior, de finals del XVIII. El rostre del retratat té les característiques físiques que jo volia per al protagonista de la novel·la, És ben paregut, llest… Té un rostre amb  un punt inexpressiu,  com ha de ser un espia, amb el nas com una au de salobrar, com les cigonyes i les garses. Vaig descobrir el retrat en l’edició de desembre de 2016 de la Burlington Magazine, revista d’una prestigiosa fundació anglesa dedicada a l’estudi i la promoció de les arts. Va ser una descoberta casual, Hi vaig caure, tot just un any abans de la publicació de “El tinent anglés”, mentre em trobava al King’s College de Londres.

The Burlington magazine

Sobre això volia preguntar-li. La novel·la està molt ben ambientada. Com ha sigut el procés de documentació?

El tema m’interessava, com m’interessava el Toisó d’Or exactament pel mateix motiu. Com he dit, les dos són novel·les patriòtiques, d’alguna manera. També ho era Escacs de mort, novel·la ambientada en el Nàpols del Magnànim. El que jo he intentat sempre és connectar València amb el gran món al qual va pertànyer; amb l’alta política, l’art de primer nivell…

El que jo he intentat sempre és connectar València amb el gran món”

Com que ja havia llegit molt per a l’exposició, vaig continuar fent-ho per a les novel·les. Malauradament, quan escrius narracions històriques, acabes llegint professionalment, amb la qual cos perds una miqueta la lectura per plaer. Bé, continues tenint el plaer, però no és ja el que suposa tombar-te davall d’un garrofer i dedicar-te a llegir un llibre de versos amb un got de bon vi a la vora, com feia el poeta persa Omar Khaiam. Et dediques, més bé, a mirar, ensumar, xarrar, escoltar i cercar documentació per a fer el teu text com més versemblant millor.

Vaig estar en una de les primeres recreacions de la batalla d’Almansa. El camp on tingué lloc  la batalla roman més o menys recognoscible. Aleshores, vaig preguntar-me com podia haver arribat Cruanyes allà. Ell es trobava al campament de Cabdet., eixe lloc que Jaume I insistí en incorporar al regne de València, i la batalla d’Almansa marca un dels nostres grans moments. Els valencians tenim, com els catalans, una certa tendència a cantar les desfetes.

Vostè va fer una incursió en la recreació històrica. Com va ser l’experiència?

Havia pensat moltes voltes en fer una recreació del segle XV, el nostre gran període històric, una recreació a l’estil del pallio de Siena, del Omegang de Brussel·les o el Casament Ducal de Landshut, a Baviera.

La recreació que vaig idear remet al 1428. S’hi celebrava llavors l’Any Jaume I. Tanmateix, la roba, les armadures o l’heràldica del segle XIII no són tan vistoses com les d’eixe segle XV que fou el gran moment de la ciutat i del regne de València, de la Corona d’Aragó en general. Aleshores, vaig pensar que l’any 1428 Alfons el Magnànim pren sota la seva protecció, la celebració que havia tingut lloc des d’un any després de la conquesta i que consistia, entre altres coses, en una gran desfilada històrica. I això es fa en 1428. Perquè l’any 1431 el rei se’n va a Itàlia i ja no torna mai més. Ell ho sabia d’alguna manera  (Anem a fer-ho ara, perquè si no…) I d’alguna manera també l’acte contribuïa a assentar la seua dinastia, li donava un lligam valencià clar. Posava al al mateix nivell quasi Alfons el Magnànim i Jaume I.

“No s’ha tornat a fer la recreació. Els polítics en sabran els motius”

La meua recreació suposava arribar a Jaume I a través d’Alfons el Magnànim; suposava connectar el naixement del regne de València amb la seua època de més gran esplendor. Jo hauria voilgut que l’acte, que va traure a més de cent mil valencians als carrers s’institucionalizara i es fera anualment o, almenys bianualment. La gentada que omplia els carres de gom a gom  victorejava enfollida i plena d’orgull aquella representació de la seua història. Els pares apujaven els seus xiquets als muscles per tal que veieren bé l’espectacle. Hòmens, dones i xiquets, jòvens i vells, aplaudien sense descans el pas de la comitiva, tot i que plovia a bots i barrals, Cent vint cavalls, armadures angleses, el Centenar de la Ploma, carrers vorejats amb estendards heràldics del segle XV, una vestimenta d’absolut rigor històric. No s’ha tornar a fer, però. Els polítics en sabran els motius.

Eduard Beneyto a la terrassa del doctor Mira caracteritzat de fuseller del regiment d’infanteria Mare de Déu dels Desemparats.

Tornant del personatge. Li agraden els personatges atípics i, si m’ho permet, una mica gamberros.

Si, ho són. Toni Cruanyes, el tinent anglés, és tan amoral com atractiu. Però manté sempre una certa distància amb el món i és eficaç. Perquè un espia no pot ser una altra cosa que un personatge amoral. I si, és potser una miqueta gamberro, com vostè diu.

I qui és Sanguango?

Sanguango és una paraula que deia ma tia Antonieta (rises), germana del meu avi i que, dfe fet, em va criar. Era de Monòver i em deia –Estàs fet un sanguango, una cosa així com un alficós.un guilopo. El nom m’agrada moltíssim, perquè és un terme molt sucós, molt de la terra. Per tant, el Sanguango no és ningú, no existeix; és la veu interior de Cruanyes. La meva llengua té el seu origen en les nostres comarques meridionals i interiors, ja que mon pare era de Monóver i ma mare té el seu origen a Cocentaina i Alcoi, amb algun empelt aragonès. Jo considere que tant Cocentaina com Monòver són les meves arrels.

El tinent anglès ha sigut un èxit editorial. Era la novel·la que ens faltava als valencians.

Sí, però no està en anglès i, per tant,  no venem com els anglesos o els nord-americans. (rises)

És la novel·la històrica el camí per donar a conèixer la història al comú de la gent?

Supose. La novel·la és més divertida que cremar-se les celles en un arxiu. I la novel·la sí que arriba. El tinent anglés és una miqueta gruixuda. Potser pesada en algun moment…. Bo ho podria dir.  La va publicar Llibres de la Drassana, editorial amb la qual estic molt content. A l’editorial Destino vaig publicar fa anys una novel·la històrica també en la qual el personatge principal és el poeta anglès Geoffrey Chaucer…, en una faceta poc coneguda, la d’espia.

La novel·la és més divertida que cremar-se les celles en un arxiu

Està documentat que Chaucer travessà el regne de Navarra en vespres de la batalla de Nájera, on Pere el Cruel fou assassinat  i s’entronitzà a Castella la dinastia dels Trastàmara . Què feia un cortesà, que a penes tenia una experiència mínima (i bastant desastrosa) en assumptes militars, de camí a Nájera creuant el regne de Navarra poc abans de la batalla? I bé, els temes que trie van eixint del treball que, en cada moment, estic fent.

” L’AVL i Llibres de la Drassana van contribuir molt a la valencianització de la meva llengua”

Hi ha sempre, si més no, el desig de fer una obra patriòtica, nostrada… Jo soc de la ciutat de València i, de menut, a casa i al col·legi dels jesuites, on vaig estudiar, se’m va parlar sempre en castellà. Abans d’escriure la novel·la, havia viscut un munt d’anys a l’estranger, cinc anys a Eivissa i cinc anys a Barcelona i he de dir que  l’AVL i Llibres de la Drassana van contribuir molt a la valencianització de la meva llengua.

A diversos passatges descriu la complexitat de la Monarquia Hispànica. Segueix siguent complexa en estos moments?

Home sí, perquè al guanyar els Borbons van aconseguir allò que volia evitar Alfons el Magnànim, el qual, tot i ser d’origen castellà, va actuar com a monarca aragonès, amb un esperit d’aventura en la línia dels almogàvers que van anar a Nàpols i a Grècia. Tanmateix, el monarca es va catalanitzar o valencianitzar molt en cenyir la corona aragonesa. Al capdavall, fou un rei ben nostre, encara que fora un Trastàmara. Va adoptar moltes coses del seu regne d’adopció, com ara el protocol regi o la capella reial, que continua sent la que havia tingut la casa de Barcelona, diguem-ne. Tot i que va parlar gairebé sempre en castellà i que va residir a Nàpols durant dècades no va castellanitzar la seua cort tant com solen pensar a Catalunya.

Jo dedique en l’exposició que vaig muntar en 2007 un àmbit que al que vaig anomenar “La batalla d’Almansa o la guerra de sempre”. Encara estem fent la mateixa guerra, seguim en el mateix dualitat difícilment reconciliable; d’una banda, una visió confedera, plurinacional i plurilingue de l’Estat; de l’altra, l’estat política, econòmica, social, lingüística i culturalment unitari. I això és molt mal d’arreglar. No som ni Bèlgica, ni Suissa, ni Finlàndia o Canadà, per més estat de les autonomies que ens asseguren que és Espanya.

“Espanha, nem bom vento, nem bom casamento

Tenim el dret de parlar valencià i el deure de saber castellà, i és l’estat espanyol  l’ens que decideix amb quins fons podem comptar i en què hem de gastar-los. Esquerres i dretes pactaran, l’economia es pot arreglar, i fins i tot el clima, si plantes arbres, pot millorar. Però, la idea centralista, autoritària i expansiva de l’estat, a imatge del model castellà i francés que guanyà la guerra de Successió i ens imposà els decrets de Nova Planta, convertint-nos, de fet, en poc més que una colònia, està molt arrelada en l’imaginari col·lectiu no sols a Castella, Andalusia, la Manxa o Extremadura.

D’ells anem a parlar ara. Vostè ha estat vivint a Anglaterra. Quina visió tenen els anglesos o els britànics, com preferisca, de les Guerres de Marlborough que diuen ells?

Malborough s’en va-t-en guerre (“Mambrú se’n va a la guerra), es cantava durant la Guerra de Sucessió Espanyola. Sí, els anglesos són un poble patriòtic, si bé molt permissius també amb les crítiques que ells mateixos es fan i que han estat capaços d’acceptar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Escòcia, com s’havia acceptat un referèndum semblant al Canadà i fins i tot a la República Txeca, a Estònia, Letònia i Lituània La seva història ha sigut, d’ençà de l’Edat Mitjana la contrària de la espanyola. Els britànics solen tindre una idea d’Espanya com la d’un país sanguini, dramàtic, no massa de fiar…

Encara així, tot i que a hores d’ara no ens consideren als massa malament, la coneguda com “llegenda negra” està molt viva en l’imaginari col·lectiu de bona part d’Europa. Espanya no sol agradar, per més que ens amollen milions de turistes cada any i a despit de la propaganda taurina i flamenca. És per això que s`ha escoltat Puigdemont amb certa simpatia. Perquè Espanya és, per a mots, la Inquisició, l’expulsió de jueus, moriscos, protestants, lliberals, comunistes i republicans i, segons diuen, la pudor a alls i cebes i a pixum mal rentat i el mal gust, em sap greu dir després d’haver viscut vora quinze anys dellà de les fronteres espanyoles.

“Els britànics solen tindre una idea d’Espanya com la d’un país sanguini, dramàtic, no massa de fiar”

L’arquitectura castellana del barroc és molt distinta al rococó portuguès, que remet a bon gust i plaer de viure. A la Ibèria seca i aspra,  tot és pesantor i angoixa.  I eixa visió tan internalitzada està encara molt present i eixirà sempre que passe alguna cosa que no encaixe amb el que se sol tindre com europeitat. Tornem, de nou, al cas de Catalunya. Encara que les cancelleries europees han pres, en els recents esdeveniments catalans, el partit de l’Estat (lògicament, ja són part de l’Estat), a l’opinió pública  sol caure, diguem-ne, més simpàtica Catalunya que no l’Espanya hereua de l’Armada Invencible, dels setges a Gibraltar, de Torquemada, de Felip II,de Ferran VII, o de Francisco Franco.

Hi ha encara entre els anglesos qui recorda que, a Gibraltar,  hi ha una badia que es diu dels catalans, perquè van ser soldats reclutats a Catalunya els qui van prendre la Roca en nom de l’arxiduc Carles, i que pensa que l’assaig Homage to Catalonia, continua sent un magnífic exemple de literatura periodística sobre la Guerra Civil escrit en primera persona per George Orwell i publicat en 1938.

A les acaballes de la Guerra de Sucessió va haver a Anglaterra una important facció whig (és a fir, de liberals que s’estaven per la continuació de la guerra, a diferència dels tories, que optaren per la pau ràpida una volta havien aconseguit de Felip V i Lluis XIV els beneficis comercials que volien. Aleshores, hi va haver el moviment No peace without Spain, que reclamava que no es signara la pau d’Utrecht sense comptar amb la Monarquia Hispànica. S’hi parlava de The treachery to Catalonia, la traició a Catalunya,  quan els anglesos abandonaren el Principat a la seua sort en 1712 a pesar dels acords signats amb els seus representants.

Quan els soldats britànics reembarcaven al port de Barcelona, la gent els insultava i els llançava de tot: tomaques, ous, pedres, cagarros…Tenim, doncs una Anglaterra educada, ètica hispanòfila i catalanòfila que encara perviu al costat de l’Anglaterra garrepa i de l’oceànica vulgaritat dels hooligans que es mamen com a ceps i van de brega en brega en els nostres estadis de futbol i en els nostres pobles costaners

Eduard Mira i Eduard Beneyto a la casa de l’autor sota la atenta mirada del rei Carles III.

Està deixant-me molts titulars. Va néixer a València. Quina relació té amb la Marina?

Venia amb la família a la Marina, a Xàbia, quan era menut, durant les vacances d’estiu, que aleshores eren llargues. En un principi, anàvem al Vedat de Torrent. Després llogaven una casa de mariners a pocs metres d’ací. Mon pare, finalment, construí esta casa on es trobem i on he escrit alguns dels meus llibres, incloent-hi El tinent anglés.

Esta és, però, la meua autèntica i única llar

Jo la vaig heretar i la vaig rehabilitar de cap a peus. He viscut a molts llocs (als Estats Units, a Anglaterra, a França, a Itàlia, a Anglaterra, a Bèlgica, a València, a Barcelona, a Eivissa, a Alacant… Esta és, però, la meua autèntica i única llar. La meua relació amb Xàbia és, per tant, plaent i una miqueta melancòlica, fets que em van fer triar este poble mariner com a residència…, definitiva, potser.  Perquè clar, les vacances són les vacances i la vida era distinta fa mig segle.

També la Marina era molt distinta al que és ara. No hi havia tants estrangers, madrilenys i valencians de la capi. Cal dir que els guiris de la fi dels anys seixanta i començaments del setanta eren, sovint. molt interessants, la qual cosa no és el cas dels d’hores dàra. Els anglesos de la descolonització eren divertidíssims i explicaven històries de Kenya, de Tanganica, de la Índia i de llocs així. Hi havia personatges amb mostatxo roig caragolat, ulls d’aiguamarina, galtes molt roges de sol i de vi coll avall  i una gran capacitat de riure’s d’ells mateixos, com si acabaren de jugar un partit de criquet. Ja no és igual. The times, they are a-changing, cantava Bon Dylan.

Doncs, Eduard ens hem quedat amb més ganes del Tinent Anglès. I no sé si estava aquesta pregunta, però nosaltres volem preguntar-li, i vostè conteste el que puga, si hi haurà una segona part?

Sí, si. existeix. Ja l’he ventilada, la té a l’editorial. Estic content amb ella, però no vull fer-ne un spoiler. De totes les editors amb qui he publicat,  els de la Drassana són els que més m’agraden, a més d’haver esdevingut amics entranyables meus: Sabater, Baydal, Bens, Miralles… . Són, tots ells, d’una valencianitat abrandada i culta i molt curosos amb les coses que fan.

Eduard, moltes gràcies per obrir-nos les portes de sa casa, per brindar-nos la seua erudició i un moment tan bonic com aquest. Gràcies per tot.

Eduard Beneyto

Xàbia, 2 d’agost de 2019.

Anuncis

Read Full Post »

%d bloggers like this: