Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Cuina al segle XVIII’ Category

birrabanner

Senyors, senyores… és tot un plaer presentar-vos les nostres noves criatures! La Sant Vicent Ferrer i la Desemparats 1714; cervesa artesana feta a casa nostra, a Ontinyent, pel mestre cerveser Josep Belda (Gram). Podreu tastar-les a partir del pròxim dissabte 27 d’abril! L’objectiu bàsic és promocionar la història del país a través d’aquest brou daurat, i a més a més, treure alguns céntims per a cobrir algunes despeses del grup.

Qui vinga a la Batalla d’Almansa o a l’Homenatge als Maulets ja té amb que refrescar-se la gola! 😉

Read Full Post »

Amb l’època moderna, la cuina catalana es revoluciona. Arriben els nous productes d’Amèrica, com les tomaques o les mongetes, canvien els gustos i triomfen les begudes fresques, les amanides i la xocolata desfeta. A mitjan segle XVIII es posen les bases de la cuina catalana rural, més refinada i completa que en altres països del vell continent.

L’etapa entre els segles XVI i XVIII es coneix com a ‘època moderna’. Durant aquests segles es va succeir el Renaixement i el barroc i, ja cap a final del XVIII, la Il·lustració. L’època moderna neix amb el descobriment d’Amèrica –seguit d’altres grans viatges–, el protestantisme i l’aparició o consolidació dels estats moderns. D’aquest procés, Catalunya en queda exclosa, ja que resta integrada dins la corona espanyola.

El Renaixement, en forma de l’anomenat humanisme, ja s’albira a Catalunya a final de l’edat mitjana i, sobretot, eclosiona a la Itàlia del Quattrocento. El ‘Libre de Coch’, de Mestre Robert, explica aquesta situació: és escrit en català a Itàlia a mitjan segle XV i, ja en ple Renaixement i fins al segle XVII, serà editat, traduït i vigent.

El canvi més revolucionari és propiciat pels nous productes d’Amèrica, que s’introduiran en l’alimentació en un llarg procés que arriba a les darreries del segle XVIII: tomàquet, pebrot, mongetes, blat de moro, cacau, gall dindi, vainilla… Hi ha, alhora, una continuïtat medieval i un inici de canvi de gust (distinció entre dolç i salat). Amb tot, continua fins al segle XVIII l’ús del sucre i les ametlles, de la llet d’ametlles i de tota classe d’espècies. S’observa, això sí, un nou gust per les begudes fredes. El Renaixement i l’etapa següent és també època d’amanides i, com a beguda, de la xocolata desfeta. També de l’arròs i la pasta, com explica el baró de Maldà al ‘Calaix de sastre’, i els gelats, aconsellats pels metges. Igualment, les amanides es popularitzen.

Naturalment, com a l’edat mitjana, hem de distingir entre una cuina aristocràtica, una de burgesa –no gaire diferent de l’anterior– i una de popular i conventual, aquesta més receptiva a començar a emprar els nous productes d’Amèrica. És segur que, amb el triomf dels remences i l’accés a la propietat de nombrosos pagesos, es posen les bases de la cuina catalana rural, més refinada i completa que la d’altres països amb una estructura social diferent. És en aquests moments –mitjan i final del segle XVIII– quan es comencen a formar les bases del que després entendrem per cuina tradicional catalana.

Pel que fa a l’ordre de les menges a taula, en general se servien –com a l’edat mitjana– primer les fruites o amanides; després els plats amb salsa o cremes, o l’olla i cassoles; després els rostits, plats a la graella, panades, bullits; i com a fi de taula, la fruita, pastissos, bunyols i confits. Segurament amb algunes variants, ja que segons Francesc Eiximenis primer se servia l’‘ast’ (carns rostides) i després l’‘olla’ (brous).

En aquests segles és palesa la influència castellana a través dels llibres de cuina (el ‘Nuevo arte de cocina’ de l’aragonès Juan Altimiras és el receptari setcentista més imprès, fins i tot a Catalunya). Així ho indiquen també els noms d’alguns plats, com ‘salmoregi’, ‘guisado’… si bé es manté el corpus fonamental de la cuina nacional. Però fra Miquel Agustí, amb el seu ‘Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril’, que obté un gran èxit, ens informa dels principals cultius de l’època, assolada per la fam, el bandolerisme i els excessos aristocràtics, però que al segle XVIII, amb els inicis de la Revolució Industrial, comença a esdevenir més pròspera. Trobem manuscrits com ‘Instrucció breu i útil per los cuiners principiants’, de Francesc del Santíssim Sagrament; els ‘Avisos y instrucciones per lo principiant cuyner’, atribuït a Francesc Orri; ‘El llibre de l’art de quynar’, de fra Sever d’Olot; el ‘Llibre de cuina de Scala Dei’, del monestir de Banyoles…

FONT

Read Full Post »

%d bloggers like this: