Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘1707’ Category

Eduard Mira a sa casa de Xàbia. Fotografia d’Eduard Beneyto.

A principis d’agost el doctor Eduard Mira ens va convidar a Xàbia amb motiu de la promoció de la novel·la El tinent anglès (Llibres de la Drassana). Una obra fortament documentada que vaig acabar de llegir a la tenda de campanya durant la recreació de la batalla d’Almansa. La seua erudició i els trampe-l’oeil de sa casa intimiden qualsevol, així com els llenços que atresora del Grand Tour. No obstant això, darrere d’eixe rostre de marbre criat a València hi ha una persona afable i d’esperit aventurer. Un amfitrió de primera, amic dels miquelets.

Moltes gràcies per haver-me obert les portes de sa casa. És per a mi un plaer i un privilegi poder accedir a l’entrevista. Eduard Mira és doctor en Geografia i Història, Membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i autor d’obres premiades com Escacs de mort (Bromera, 2010).

Eduard, quina motivació porta a escriure sobre la Guerra de Successió?

Home, el meu interès per la Guerra de Successió –i, en particular per la batalla d’Almansa- era i és eminentment patriòtic, ja que eixa batalla (eixa desfeta) va menar a la pèrdua dels furs i institucions històriques dels valencians, com els perdrien també els catalans, mallorquins i aragonesos, alhora que Felip V abolia fins i tot l’existència de Corona d’Aragó i sotmetia als usos i al domini de Castella els territoris que l’havien composat. Almansa marca, per als valencians, la fi d’una era i l’inici d’una altra en la qual, malauradament, encara ens troben en bona mesura.

Eixe interés meu s’havia materialitzat ja en una exposició que va tindre lloc al Museu de Belles Arts de València en 2007, data del tercer centenari de l’esdeveniment, i de la qual vam ser comissaris l’historiador de l’art Joan Gavara, el coronel Cervera, un militar valencià de sensibilitat austriacista i gran coneixedor del tema, i jo mateix. L’exposició i el seu catàleg formaven part d’un programa que cercava la nostra recuperació de la memòria històrica. De fet, el mateix any 2007, vaig organitzar una altra mostra (aquesta volta sobre el Toisó d’Or), que tingué lloc a l’Almodí i al Museu de la Ciutat i de la qual vaig ser també comissari en companyia de la doctora An Delva, historiadora de l’art natural de Flandes. Això pot sonar a nostàlgia cavalleresca, que ho era, Tanmateix, l’orde fundada en 1430 por Felip el Bo, duc de Borgonya i comte de Flandes, era també una aliança militar entre països menuts (La Corona d’Aragó, Nàpols, Borgonya/Frandes, l’Imperi, Anglaterra, Portugal i Holanda) situats a l’entorn de França i Castella a manera de cordó sanitari.

I és en este sentit que Alfons el Magnànim  esdevenia, en el capítol tingut a Gant l’any 1445, el primer monarca europeu que ingressà en un orde que incloïa entre els seus membres flamencs i holandesos, portuguesos, alemanys, angleses, napolitans i naturals de la Corona de Aragón; es a dir, persones de les mateixes procedències nacionals que les dels combatents que participaren, pel costat austriacista o imperial, en la batalla d’Almansa l’any 1707. No hi ha havia, en canvi, francesos, tret de dos nobles opositors al rei de França i, pel que fa als castellans, únicament un cortesà de Felip el Bell. La mateixa composició nacional, quasi, que aquella que va defensar els drets al tron de les Espanyes de l’arxiduc Carles d’Habsburg contra Castella i França, els dos grans reialmes expansius i centralitzadors.

L’idea confederal de l’estat que havien mantingut els Habsburg hispànics i austríacs s’enfrontava a l’unitarisme borbònic i francés…, i va perdre, deixant en els camps d’Almansa i, finalment, a la Barcelona retuda pel duc de Berwick en 1714 les seus llibertats i el seus furs històrics…, que no ha recuperat fins a hores d’ara.  No sé com vaig convèncer els polítics a patrocinar la mostra. Recorde que Camps surava aleshores en una espècie d’eufòria identitària que se li va passar prompte.  S`hi veu que els seus senyorets de Madrid li va cridar a l’ordre. Vaig fer les dos exposicions al mateix temps perquè eren, respectivament, el principi i la fi d’una era. Marcaven el dos pols d’una  longue durée, que deia Braudel.

John Henderson of Fordell a la portada de El tinent anglés, d’Eduard Mira (Llibres de la Drassana). Oli sobre llenç de Gavin Hamilton a l’Acadèmia de la Història.

A les seves novel·les els protagonistes solen ser personatges secundaris lligats a la vida de personatges claus. Per què va triar Cruanyes?

Perquè queda molt creïble. Bé, Cruanyes és un llinatge molt de la terra, molt d’ací. El personatge més ric de Xàbia (vila que van ser por borbònica, botiflera), es deia Carles Cruanyes. I, en acabar la guerra, els vencedors li van imposar una multa enorme. Jo també tenia un amic, un company de classe, que es deia Cruanyes. El  Ferrer de Lís li ve a Toni Cruanyes de la senyora Esperança, mare de Joan Baptista Basset. I, de Basset arribe al seu hipotètic nebot: Toni Cruanyes, que no va conèixer son tio fins que va tindre huit o nou anys, en tornar este de Llombardia com a oficial de l’exèrcit imperial.

A mi aquell Basset de Llombardia em fa pensar en un sergent dels marines a l’estil de Lee Marvin

Toni Crunyes naix cap al 1680. Basset havia partit amb als terços de Lombardia perquè el virrei de València d’aleshores va donar la possibilitat a bandolers i malfactords valencians de deixar el regne per a redimir les seues melifetes (O marxeu a Llombardia, o us  pengem, Ja em direu que féu). A mi aquell Basset de Llombardia em fa pensar en un sergent dels marines a l’estil de, per exemple, Lee Marvin.  Ell  és el militar format que ve de la base i a qui els els seus oficials trien per a instruir dos aristòcrates parents de la reina Mariana de Neuburg: el Gran Mestre de l’Orde Teutònic i el príncep de Hessen-Darmstadt. Aquest últim tindrà un paper de primer ordre en la presa de Gibraltar i en l’assalt de Barcelona pels austriacistes l’any 1705.

Aixeca “El tinent anglès” i assenyalant el retrat de la coberta, diu “Tampoc és este. Però podia haver-ho sigut”. Este senyor té una història curiosa així mateix. És un cavaller anglès a qui deien John Henderson. El seu està a l’Acadèmia de la Història, a Madrid, però ell és una miqueta posterior, de finals del XVIII. El rostre del retratat té les característiques físiques que jo volia per al protagonista de la novel·la, És ben paregut, llest… Té un rostre amb  un punt inexpressiu,  com ha de ser un espia, amb el nas com una au de salobrar, com les cigonyes i les garses. Vaig descobrir el retrat en l’edició de desembre de 2016 de la Burlington Magazine, revista d’una prestigiosa fundació anglesa dedicada a l’estudi i la promoció de les arts. Va ser una descoberta casual, Hi vaig caure, tot just un any abans de la publicació de “El tinent anglés”, mentre em trobava al King’s College de Londres.

The Burlington magazine

Sobre això volia preguntar-li. La novel·la està molt ben ambientada. Com ha sigut el procés de documentació?

El tema m’interessava, com m’interessava el Toisó d’Or exactament pel mateix motiu. Com he dit, les dos són novel·les patriòtiques, d’alguna manera. També ho era Escacs de mort, novel·la ambientada en el Nàpols del Magnànim. El que jo he intentat sempre és connectar València amb el gran món al qual va pertànyer; amb l’alta política, l’art de primer nivell…

El que jo he intentat sempre és connectar València amb el gran món”

Com que ja havia llegit molt per a l’exposició, vaig continuar fent-ho per a les novel·les. Malauradament, quan escrius narracions històriques, acabes llegint professionalment, amb la qual cos perds una miqueta la lectura per plaer. Bé, continues tenint el plaer, però no és ja el que suposa tombar-te davall d’un garrofer i dedicar-te a llegir un llibre de versos amb un got de bon vi a la vora, com feia el poeta persa Omar Khaiam. Et dediques, més bé, a mirar, ensumar, xarrar, escoltar i cercar documentació per a fer el teu text com més versemblant millor.

Vaig estar en una de les primeres recreacions de la batalla d’Almansa. El camp on tingué lloc  la batalla roman més o menys recognoscible. Aleshores, vaig preguntar-me com podia haver arribat Cruanyes allà. Ell es trobava al campament de Cabdet., eixe lloc que Jaume I insistí en incorporar al regne de València, i la batalla d’Almansa marca un dels nostres grans moments. Els valencians tenim, com els catalans, una certa tendència a cantar les desfetes.

Vostè va fer una incursió en la recreació històrica. Com va ser l’experiència?

Havia pensat moltes voltes en fer una recreació del segle XV, el nostre gran període històric, una recreació a l’estil del pallio de Siena, del Omegang de Brussel·les o el Casament Ducal de Landshut, a Baviera.

La recreació que vaig idear remet al 1428. S’hi celebrava llavors l’Any Jaume I. Tanmateix, la roba, les armadures o l’heràldica del segle XIII no són tan vistoses com les d’eixe segle XV que fou el gran moment de la ciutat i del regne de València, de la Corona d’Aragó en general. Aleshores, vaig pensar que l’any 1428 Alfons el Magnànim pren sota la seva protecció, la celebració que havia tingut lloc des d’un any després de la conquesta i que consistia, entre altres coses, en una gran desfilada històrica. I això es fa en 1428. Perquè l’any 1431 el rei se’n va a Itàlia i ja no torna mai més. Ell ho sabia d’alguna manera  (Anem a fer-ho ara, perquè si no…) I d’alguna manera també l’acte contribuïa a assentar la seua dinastia, li donava un lligam valencià clar. Posava al al mateix nivell quasi Alfons el Magnànim i Jaume I.

“No s’ha tornat a fer la recreació. Els polítics en sabran els motius”

La meua recreació suposava arribar a Jaume I a través d’Alfons el Magnànim; suposava connectar el naixement del regne de València amb la seua època de més gran esplendor. Jo hauria voilgut que l’acte, que va traure a més de cent mil valencians als carrers s’institucionalizara i es fera anualment o, almenys bianualment. La gentada que omplia els carres de gom a gom  victorejava enfollida i plena d’orgull aquella representació de la seua història. Els pares apujaven els seus xiquets als muscles per tal que veieren bé l’espectacle. Hòmens, dones i xiquets, jòvens i vells, aplaudien sense descans el pas de la comitiva, tot i que plovia a bots i barrals, Cent vint cavalls, armadures angleses, el Centenar de la Ploma, carrers vorejats amb estendards heràldics del segle XV, una vestimenta d’absolut rigor històric. No s’ha tornar a fer, però. Els polítics en sabran els motius.

Eduard Beneyto a la terrassa del doctor Mira caracteritzat de fuseller del regiment d’infanteria Mare de Déu dels Desemparats.

Tornant del personatge. Li agraden els personatges atípics i, si m’ho permet, una mica gamberros.

Si, ho són. Toni Cruanyes, el tinent anglés, és tan amoral com atractiu. Però manté sempre una certa distància amb el món i és eficaç. Perquè un espia no pot ser una altra cosa que un personatge amoral. I si, és potser una miqueta gamberro, com vostè diu.

I qui és Sanguango?

Sanguango és una paraula que deia ma tia Antonieta (rises), germana del meu avi i que, dfe fet, em va criar. Era de Monòver i em deia –Estàs fet un sanguango, una cosa així com un alficós.un guilopo. El nom m’agrada moltíssim, perquè és un terme molt sucós, molt de la terra. Per tant, el Sanguango no és ningú, no existeix; és la veu interior de Cruanyes. La meva llengua té el seu origen en les nostres comarques meridionals i interiors, ja que mon pare era de Monóver i ma mare té el seu origen a Cocentaina i Alcoi, amb algun empelt aragonès. Jo considere que tant Cocentaina com Monòver són les meves arrels.

El tinent anglès ha sigut un èxit editorial. Era la novel·la que ens faltava als valencians.

Sí, però no està en anglès i, per tant,  no venem com els anglesos o els nord-americans. (rises)

És la novel·la històrica el camí per donar a conèixer la història al comú de la gent?

Supose. La novel·la és més divertida que cremar-se les celles en un arxiu. I la novel·la sí que arriba. El tinent anglés és una miqueta gruixuda. Potser pesada en algun moment…. Bo ho podria dir.  La va publicar Llibres de la Drassana, editorial amb la qual estic molt content. A l’editorial Destino vaig publicar fa anys una novel·la històrica també en la qual el personatge principal és el poeta anglès Geoffrey Chaucer…, en una faceta poc coneguda, la d’espia.

La novel·la és més divertida que cremar-se les celles en un arxiu

Està documentat que Chaucer travessà el regne de Navarra en vespres de la batalla de Nájera, on Pere el Cruel fou assassinat  i s’entronitzà a Castella la dinastia dels Trastàmara . Què feia un cortesà, que a penes tenia una experiència mínima (i bastant desastrosa) en assumptes militars, de camí a Nájera creuant el regne de Navarra poc abans de la batalla? I bé, els temes que trie van eixint del treball que, en cada moment, estic fent.

” L’AVL i Llibres de la Drassana van contribuir molt a la valencianització de la meva llengua”

Hi ha sempre, si més no, el desig de fer una obra patriòtica, nostrada… Jo soc de la ciutat de València i, de menut, a casa i al col·legi dels jesuites, on vaig estudiar, se’m va parlar sempre en castellà. Abans d’escriure la novel·la, havia viscut un munt d’anys a l’estranger, cinc anys a Eivissa i cinc anys a Barcelona i he de dir que  l’AVL i Llibres de la Drassana van contribuir molt a la valencianització de la meva llengua.

A diversos passatges descriu la complexitat de la Monarquia Hispànica. Segueix siguent complexa en estos moments?

Home sí, perquè al guanyar els Borbons van aconseguir allò que volia evitar Alfons el Magnànim, el qual, tot i ser d’origen castellà, va actuar com a monarca aragonès, amb un esperit d’aventura en la línia dels almogàvers que van anar a Nàpols i a Grècia. Tanmateix, el monarca es va catalanitzar o valencianitzar molt en cenyir la corona aragonesa. Al capdavall, fou un rei ben nostre, encara que fora un Trastàmara. Va adoptar moltes coses del seu regne d’adopció, com ara el protocol regi o la capella reial, que continua sent la que havia tingut la casa de Barcelona, diguem-ne. Tot i que va parlar gairebé sempre en castellà i que va residir a Nàpols durant dècades no va castellanitzar la seua cort tant com solen pensar a Catalunya.

Jo dedique en l’exposició que vaig muntar en 2007 un àmbit que al que vaig anomenar “La batalla d’Almansa o la guerra de sempre”. Encara estem fent la mateixa guerra, seguim en el mateix dualitat difícilment reconciliable; d’una banda, una visió confedera, plurinacional i plurilingue de l’Estat; de l’altra, l’estat política, econòmica, social, lingüística i culturalment unitari. I això és molt mal d’arreglar. No som ni Bèlgica, ni Suissa, ni Finlàndia o Canadà, per més estat de les autonomies que ens asseguren que és Espanya.

“Espanha, nem bom vento, nem bom casamento

Tenim el dret de parlar valencià i el deure de saber castellà, i és l’estat espanyol  l’ens que decideix amb quins fons podem comptar i en què hem de gastar-los. Esquerres i dretes pactaran, l’economia es pot arreglar, i fins i tot el clima, si plantes arbres, pot millorar. Però, la idea centralista, autoritària i expansiva de l’estat, a imatge del model castellà i francés que guanyà la guerra de Successió i ens imposà els decrets de Nova Planta, convertint-nos, de fet, en poc més que una colònia, està molt arrelada en l’imaginari col·lectiu no sols a Castella, Andalusia, la Manxa o Extremadura.

D’ells anem a parlar ara. Vostè ha estat vivint a Anglaterra. Quina visió tenen els anglesos o els britànics, com preferisca, de les Guerres de Marlborough que diuen ells?

Malborough s’en va-t-en guerre (“Mambrú se’n va a la guerra), es cantava durant la Guerra de Sucessió Espanyola. Sí, els anglesos són un poble patriòtic, si bé molt permissius també amb les crítiques que ells mateixos es fan i que han estat capaços d’acceptar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Escòcia, com s’havia acceptat un referèndum semblant al Canadà i fins i tot a la República Txeca, a Estònia, Letònia i Lituània La seva història ha sigut, d’ençà de l’Edat Mitjana la contrària de la espanyola. Els britànics solen tindre una idea d’Espanya com la d’un país sanguini, dramàtic, no massa de fiar…

Encara així, tot i que a hores d’ara no ens consideren als massa malament, la coneguda com “llegenda negra” està molt viva en l’imaginari col·lectiu de bona part d’Europa. Espanya no sol agradar, per més que ens amollen milions de turistes cada any i a despit de la propaganda taurina i flamenca. És per això que s`ha escoltat Puigdemont amb certa simpatia. Perquè Espanya és, per a mots, la Inquisició, l’expulsió de jueus, moriscos, protestants, lliberals, comunistes i republicans i, segons diuen, la pudor a alls i cebes i a pixum mal rentat i el mal gust, em sap greu dir després d’haver viscut vora quinze anys dellà de les fronteres espanyoles.

“Els britànics solen tindre una idea d’Espanya com la d’un país sanguini, dramàtic, no massa de fiar”

L’arquitectura castellana del barroc és molt distinta al rococó portuguès, que remet a bon gust i plaer de viure. A la Ibèria seca i aspra,  tot és pesantor i angoixa.  I eixa visió tan internalitzada està encara molt present i eixirà sempre que passe alguna cosa que no encaixe amb el que se sol tindre com europeitat. Tornem, de nou, al cas de Catalunya. Encara que les cancelleries europees han pres, en els recents esdeveniments catalans, el partit de l’Estat (lògicament, ja són part de l’Estat), a l’opinió pública  sol caure, diguem-ne, més simpàtica Catalunya que no l’Espanya hereua de l’Armada Invencible, dels setges a Gibraltar, de Torquemada, de Felip II,de Ferran VII, o de Francisco Franco.

Hi ha encara entre els anglesos qui recorda que, a Gibraltar,  hi ha una badia que es diu dels catalans, perquè van ser soldats reclutats a Catalunya els qui van prendre la Roca en nom de l’arxiduc Carles, i que pensa que l’assaig Homage to Catalonia, continua sent un magnífic exemple de literatura periodística sobre la Guerra Civil escrit en primera persona per George Orwell i publicat en 1938.

A les acaballes de la Guerra de Sucessió va haver a Anglaterra una important facció whig (és a fir, de liberals que s’estaven per la continuació de la guerra, a diferència dels tories, que optaren per la pau ràpida una volta havien aconseguit de Felip V i Lluis XIV els beneficis comercials que volien. Aleshores, hi va haver el moviment No peace without Spain, que reclamava que no es signara la pau d’Utrecht sense comptar amb la Monarquia Hispànica. S’hi parlava de The treachery to Catalonia, la traició a Catalunya,  quan els anglesos abandonaren el Principat a la seua sort en 1712 a pesar dels acords signats amb els seus representants.

Quan els soldats britànics reembarcaven al port de Barcelona, la gent els insultava i els llançava de tot: tomaques, ous, pedres, cagarros…Tenim, doncs una Anglaterra educada, ètica hispanòfila i catalanòfila que encara perviu al costat de l’Anglaterra garrepa i de l’oceànica vulgaritat dels hooligans que es mamen com a ceps i van de brega en brega en els nostres estadis de futbol i en els nostres pobles costaners

Eduard Mira i Eduard Beneyto a la casa de l’autor sota la atenta mirada del rei Carles III.

Està deixant-me molts titulars. Va néixer a València. Quina relació té amb la Marina?

Venia amb la família a la Marina, a Xàbia, quan era menut, durant les vacances d’estiu, que aleshores eren llargues. En un principi, anàvem al Vedat de Torrent. Després llogaven una casa de mariners a pocs metres d’ací. Mon pare, finalment, construí esta casa on es trobem i on he escrit alguns dels meus llibres, incloent-hi El tinent anglés.

Esta és, però, la meua autèntica i única llar

Jo la vaig heretar i la vaig rehabilitar de cap a peus. He viscut a molts llocs (als Estats Units, a Anglaterra, a França, a Itàlia, a Anglaterra, a Bèlgica, a València, a Barcelona, a Eivissa, a Alacant… Esta és, però, la meua autèntica i única llar. La meua relació amb Xàbia és, per tant, plaent i una miqueta melancòlica, fets que em van fer triar este poble mariner com a residència…, definitiva, potser.  Perquè clar, les vacances són les vacances i la vida era distinta fa mig segle.

També la Marina era molt distinta al que és ara. No hi havia tants estrangers, madrilenys i valencians de la capi. Cal dir que els guiris de la fi dels anys seixanta i començaments del setanta eren, sovint. molt interessants, la qual cosa no és el cas dels d’hores dàra. Els anglesos de la descolonització eren divertidíssims i explicaven històries de Kenya, de Tanganica, de la Índia i de llocs així. Hi havia personatges amb mostatxo roig caragolat, ulls d’aiguamarina, galtes molt roges de sol i de vi coll avall  i una gran capacitat de riure’s d’ells mateixos, com si acabaren de jugar un partit de criquet. Ja no és igual. The times, they are a-changing, cantava Bon Dylan.

Doncs, Eduard ens hem quedat amb més ganes del Tinent Anglès. I no sé si estava aquesta pregunta, però nosaltres volem preguntar-li, i vostè conteste el que puga, si hi haurà una segona part?

Sí, si. existeix. Ja l’he ventilada, la té a l’editorial. Estic content amb ella, però no vull fer-ne un spoiler. De totes les editors amb qui he publicat,  els de la Drassana són els que més m’agraden, a més d’haver esdevingut amics entranyables meus: Sabater, Baydal, Bens, Miralles… . Són, tots ells, d’una valencianitat abrandada i culta i molt curosos amb les coses que fan.

Eduard, moltes gràcies per obrir-nos les portes de sa casa, per brindar-nos la seua erudició i un moment tan bonic com aquest. Gràcies per tot.

Eduard Beneyto

Xàbia, 2 d’agost de 2019.

Read Full Post »

Comarcal TV

Fotografia: Neus Bataller

Fotografia: Neus Bataller
Fotografia: Xtradio

Fotografia: Majo
Fotografia: Vicent Cerdà
Fotografia: Neus Bataller

Read Full Post »

26840977_1477715965659703_1120571776756690656_o

programa-almansa-2018

Read Full Post »

30698186_1645340452240823_247421031424196608_o

Read Full Post »

juny_socarrat

 

Xàtiva va reviure el passat 17 de juny l’episodi tràgic de l’assalt borbònic a la ciutat de 1707 amb una apassionant recreació històrica organitzada pels Miquelets del Regne de València. Aquesta va ser la part més espectacular de la Festa des Socarrats, un projecte de divulgació didàctica que tractava d’apropar les circumstàncies i els efectes de la Guerra de Successió a Xàtiva. El qual s’ha aconseguit apostant per fer visible aquests fets mitjançant l’escenificació de l’episodi dels combats a Santa Tecla i Sant Agustí, la impressionant ronda de miquelets a la Plaça del Mercat, la exhibició de salves a la Plaça Calixte III, adobat amb un taller de dansa barroca i l’exposició de gravats coetanis de  Pere Julià al Museu de Belles Arts de la ciutat. Els dies previs, la regidoria de cultura va organitzar un congrès focalitzat a la crema de la ciutat per les tropes borbòniques que reforçaria la vessant científica del projecte.

A la recreació participaren des d’actors professionals com Edu Bohoyo i mestres de dansa com Ana Rodríguez Arcas. Però sobretot va ser possible a la col·laboració d’associacions com 1707 Almansa Històrica, Miquelets de Catalunya, Miquelets de Girona i Miquelets de Moià. Així com als músics que ens van acompanyar i donaren caràcter èpic a la batalla. Ells són Estrela Roja de Benimaclet.

VÍDEO RESUM

A COMARCAL TV

El campament austriacista es va instal·lar al claustre del convent de Sant Domènec. I des d’allí marxaren els maulets al camp de Mart a l’encontre de les forces borbòniques.

34719982193_77a40388f7_o

Fotografia: Víctor García

DSC_0353

Fotografia: Víctor García

DSC_0501

Fotografia: Víctor García

La Festa dels Socarrats va començar amb la presentació oficial dels grups a la Plaça Calixte III envoltats per edificis tan impressionants com la l’hospital vell o la seu. Un escenari idoni per desenvolupar el concurs de tiradors que guanyaren Bernat Coma de Moià i Rafael Briganty d’Almansa.

35362115152_bf665ce903_o

Fotografia: Òscar Pérez

DSC_0762

Fotografia: Òscar Pérez

19221668_1887845514808878_3352533432637133163_o

Fotografia: Rafa Aguado

La batalla es va dur a terme sota un sol de justícia entre la plaça de Santa Tecla i Sant Agustí. 44º, poca broma. La resistència va estar comandada pels capitans Alfonsea i Gonzàlez, qui interpretaren al governador Miquel Purroy i el seu assistent del cos d’enginyers en una actuació digna d’actors de primera. Miquelets i regiments de linia feren front als magraners de La Couronne i els Morados viejos, a qui els va costar derrotar als maulets tot i que contaven amb una força molt superior.

I finalment, la càrrega a la heroica dels darrers resistents no va impedir la derrota dels austriacistes. Però serà recordada en els innumerables segles que estan per vindre.

35404225482_3b3e0d2b09_o

34763250983_180a9aeda2_o

34763250003_170c51e470_o

Fotografia: Òscar Pérez

Per la vesprada quaranta miquelets patrullaren el mercat, entrant a les tavernes cercant un espia austriacista i un lladre botifler, interpretats per Edu Bohoyo i Vicent Cerdà. Ana Rodríguez Arcas i els alumnes del conservatori de Xàtiva van dur a terme un taller de dansa barroca també al mercat.

 

A l’endemà els recreadors visitàrem el Museu de Belles Arts i els més valents el propi castell.

19441796_10213814747788662_6170601768501987204_o

Fotografia: Hortènsia Conill

19442018_703350933196593_1402732520945792983_o

Fotografia: Ariadna Soler

19452939_703350496529970_5871794618386191918_o

Fotografia: Ariadna Soler

19402158_10213814740068469_4811443959028624595_o

Fotografia: Hortènsia Conill

Read Full Post »

17991137_1404086519637918_5886368086731540378_n

Abril és el mes més actiu dels Miquelets. I enguany amb més motiu, doncs es compleixen 310 anys de la derrota d’Almansa i de la crema de Xàtiva. Tant és així que en dues setmanes hem hagut d’acudir a la plana d’Almansa i participar als maulets.

18209402_10155041111279845_4513608826841968077_o

Fotografia: David Calatayud.

Per segon any consecutiu l’Ajuntament de la ciutat participa oficialment i es consolida un acte cada vegada amb més suport institucional i del món associatiu. Aquest cop el manifest ha estat llegit per Neus Alborch, a qui se li ha volgut reconèixer la seua trajectòria com a actriu reconeguda per l’AAPV.

18209092_10155041111809845_8475756687061655089_o

Neus Alborch. Fotografia: David Calatayud.

18193671_1890150424594254_4420710878593277569_n

Fotografia: La Costera per la llengua.

A les tradicionals dansades de l’Escola local s’ha afegit enguany la Muixeranga de Xàtiva que debutaba en aquest acte.

A més hem tingut la participació especial de Pasqual Batalla, tinent d’alcalde de Vila-real, que ha volgut acompanyar-nos en aquesta data tan assenyalada per recordar el recent agermanament de Xàtiva amb Vila-real, promogut pels Miquelets del Regne de València.

18216578_10155041110674845_4498586221692786868_o

Pasqual Batalla. Fotografia: David Calatayud.

Als actes protocol·laris han seguit la disparada de salves i el tradicional homenatge dels soldats del regiment al monument als maulets.

18278277_10211584265975839_2271610866015583122_o

Fotografia: Vicente Pesas.

18216468_1864981050428658_6941485208603812838_o

Fotografia: Rafa Aguado.

18193073_1864981097095320_7600535639679356083_o

Fotografia: Rafa Aguado

18238767_10155041112159845_5359408483372328727_o

Fotografia: David Calatayud

Read Full Post »

Luis Bonete

Desemparats (esquerra) & Diputació (dreta). Fotografia: Luís Bonete.

Els dies 22 i 23 d’abril el grup de recreació va passar el cap de setmana a la recreació internacional de la batalla d’Almansa. Al voltant de 450 figurants vinguts de tot arreu tornaren al 1707 per un cap de setmana per commemorar la batalla més decisiva de la Guerra de Successió.

sdr

La carpa dels Desemparats. Esperant als reforços de Castelló. Fotografia: Eduard Beneyto.

dav

El fuseller Luís amb Adrian, del Queens Regiment on foot. Fotografia: Eduard Beneyto.

Els Desemparats formàrem amb Diputació al flanc esquerre i haguérem de patir la rauxa dels italians. La mort del sergent i un presoner. Tot i que l’aigua beneïda ressuscità els morts per l’endemà.

18119502_1498358850215811_105779568703209272_n

Fotografia: Pilar Albelda.

Destacarem el gran nivell d’organització per part dels amfitrions. Així com el nivell dels recreadors i l’ambient entre els mateixos. Arribarà Almansa al graó de Waterloo? La llavor està sembrada.

18121661_10208719384157229_653232263436461057_o

Fotografia: Carles Quintana.

Read Full Post »

Avui entrevistem al veterà Jordi Manyes, una de les ànimes del grup. El seu fusell és un Doglock de baioneta encastada. El seu mot és “capi”. I sempre té un somriure a la cara. A veure què ens diu.

14237505_10209512130994066_7988643864129664695_n

Jordi Manyes com a fuseller Desemparat.

1 – Jordi Manyes és un dels fundadors de Miquelets del Regne de València amb Antoni Gandia.  Com van ser els inicis de l’associació?

Els inicis sempre són incerts i durs, perquè el meu cas era tot un descobriment i engegar una associació de recreació històrica era una inversió de temps i diners. Sobretot, com tirar avant aquest projecte ambiciós.

2 – Tenies experiència prèvia al món associatiu?

Tenia una mica d’experiència en el món associatiu, en part uns anys abans vaig ser dels fundadors de la Muixeranga de Sueca, la meua ciutat natal i que sóc a hui dia membre actiu. A la qual cosa, amb els Miquelets del Regne de València va costar una mica en un principi, ja que els fundadors ens vam escampar a diferents indrets geogràfics (ja siguen per motius laborals o d’estidis) i vam tardar uns anys en constituir-se com a associació. Gràcies a tot de gent compromesa que va entrar després i es va enganxar a la recreació històrica.

3 –  Per què triareu la Guerra de Successió i no altra època (Roma, Segona Guerra Mundial, etcètera)?

Per nosaltres creiem que era un camp per explotar.  Era terreny verge en el món de la recreació històrica al País Valencià.  De fet el nostre objectiu és recuperar la memòria col·lectiva valenciana. Han estat molts anys que la nostra societat vivia esquenes del seu passat i quan un poble oblida mor les seues arrels. També perquè és una època fascinant i te un potencial excepcional.

4 – Quina ha sigut la recreació on més has gaudit? Ens podries dir per què?

On he gaudit més es quan tot el grup estem junts. Han estat en diverses actuacions  i actes. Te’n podria dir algunes, com per exemple, Almansa, Torredembarra, Barcelona i Xàtiva. Perquè són actes emotius i memorables, perquè t’endinses en la vida d’aquella gent, perquè et poses al paper si es una batalla o un homenatge. Perquè estàs ensenyant al públic una part de la seua història i això no té preu.

5 –  Què has après posant-te a la pell d’un fuseller valencià austriacista?

És tot un honor representar a un fuseller valencià austriacista, doncs eren soldats que lluitaven pels seus furs, per la seua pàtria i per un Rei. Ficar-se la pell d’eixa gent et motiva i fa un poc de respecte, ja que vam donar la seua vida (molts lluny de casa) per una causa justa.

6 – Quina recreació t’agradaria fer que no s’haja fet encara?

Hi ha molts llocs que tenim pendent de fer recreacions i que serien interessants. Com per exemple a la Ciutat d’Alacant, que després de la desfeta d’Almansa, van resistir dos anys més a sang i foc. O a Alcoi més del mateix. O a València ciutat quan van aplanar el camí des de Dénia amb els maulets. I també tinc ganes de fer una xicoteta representació a la meua Sueca per fer conèixer el grup. Crec que no me deixe cap.

7 – Des del teu punt de vista, els miquelets tenen futur a les recreacions del País Valencià?

Com he dit adés es una època i un camp verge per la recreació històrica que representem. La meua opinió personal si seguim com ho estem fent, a poc a poc i amb bona lletra i amb el suport de les institucions anirem creixent en nombre de persones i en experiència. Ensenyar la història vestits i equipats dóna és molt atractiu.

8 – Vestir-se de fuseller valencià et transmet alguna sensació?

És un sentiment profund d’orgull. Quan vas vestit amb la indumentària  i equipat amb tot els complements ja et transforma en un autèntic fuseller valencià. Estàs representant l’honor de formar part de la història. Ho vius!

9 – Tinc entès que els miquelets valencians estan molt units amb els del Principat. I que fins i tot tenen una gran amistat amb els recreadors borbònics? Hi ha un esforç conjunt per recordar de debò la Guerra de Successió?

Tenim molt bona relació amb altres grups de recreació històrica que representen la mateixa època. Fins i tot del bàndol contrari. És un sentiment de germanor on ens ajudem i ens passem informació tant de paperassa de documentació a l’administració com col·laboració d’efectius humans o consells d’experiència.  El tracte es exquisit entre nosaltres. Com tot inici d’un grup com el nostre novençà ens van ajudar molt per tirar avant amb el projecte.  Ara som nosaltres qui assessorem i ajudem després dels anys. Tota pedra fa paret!

10 – De segur tindràs moltes anècdotes de recreació. Ens en contes una?

Tinc una molt bona anècdota a Sant Hipòlit de Voltregà que una família ens va acollir a casa seua i ens van tractar com membres de la mateixa família. Una hospitalitat enorme. De fet, mantenim l’amistat i esperem tornar-hi un altre any a recrear. Són coses que te dus al cor per tota la vida. I això és reflexa quan venen a casa nostra i donem el caliu que es mereixen. Per mi és aquesta una de les anècdotes que més recordaré. Després tinc la del fossar de les Moreres a Barcelona i l’altra a l’homenatge als Maulets a Xàtiva davant del monument que hi tenen a la ciutat. Són llàgrimes d’orgull.

11 – Dispararies igual de tranquil i ràpid en una situació de combat real? És complicat fer trets a la manera del segle XVIII?

Si ja en una batalla de recreació fem servir solament pólvora i ja et poses nerviós i vas amb cura. En una batalla de foc real estaria en estat de shock i suant fredament. Al llarg de les batalles molts soldats previ a la batalla anirien cagalló per sèquia.

12 – Diuen que fas centenars de quilòmetres per vindre des d’Andorra cada vegada que hi ha recreació. La recreació és un ofici o una afició?

Les dues coses… Hi ha compromís i a la vegada un diversió. Perquè una cosa no treu l’altra. I més si vius lluny de casa. Fas el que podem quan la distància és un entrebanc, però no sóc una persona que pose pals a les rodes i demane vacances a la faena per poder gaudir de les recreacions amb la meua gent, que al cap i a la fi, també són amics meus.

13 – A qui li dedicaries com homenatge una salva amb pólvora?

Pregunta difícil. A qui li dedicaria una salva d’honor? Doncs a un company o companya que hagués faltat i als nostres herois oblidats que els volem rescatar de l’oblit.

14 – Ho sabem. Tens el teu club de fans. Per què t’estima tant la gent?

Això ja no ho sé perquè m’estimen. Supose que diferents motius: compromís,  sóc un home de paraula, de la terra, pel caràcter obert i perquè m’agrada ser molt sociable.

15 – La darrera. Completa la cançó: “Si veus dalt d’un turó sonar una dolçaina…”

“Serem els valencians que marxem a la guerra”. [Lletra d’una de les cançons del regiment]

Read Full Post »

Per primera vegada en més de vint anys l’Homenatge als maulets torna a ser la festa de tots amb la participació de l’excel·lentíssim Ajuntament de Xàtiva. S’obri una nova era en la que recordar les heroïcitats dels maulets significa retrobar-se amb una ciutat que bregà pels seus privilegis i el progrés dels seus ciutadans. I no altra cosa. Perquè en aquell context de misèria posterior a la segona germania la majoria dels valencians abraçaren la casa d’Àustria per acabar amb les abusives càrregues senyorials. Així doncs, recordar Basset i als seus continaés reconèixer l’esperit de combat de camperols i menestrals desprotegits. Però també la lluita per la supervivència d’un regne la segona ciutat del qual era Xàtiva.

13047984_1697820450478053_7582246802872481992_o

Fotografia: Rafa Aguado.

L’Ajuntament ha donat un pas per normalitzar la festa. Doncs és això el que és.Una festa a la que s’ha anat afegint diverses associacions des de la pionera Escola de Danses, fins a la Muixeranga d’Alacant, la colla de dolçaina i tabal La Socarrà i nosaltres, els Miquelets. I que seguisca creixent el nombre de participants. Després de cinc anys d’entrebancs finalment hem pogut fer salves en honor als maulets, com es faria a qualsevol país normal que respecta els seus herois. És per això que era tant necessari institucionalitzar la festa. No podia vagar pel limb el símbol per excel·lència d’aquesta ciutat.

13041069_10153993098519845_850817970812286162_o.jpg

Fotografia: David Calatayud.

A més, conscients del primer centenari de la publicació del Clam dels socarrats de Miquel Duran de València li vam voler retre homenatge dramatitzant la seua lectura a la plaça de la Trinitat.

13071921_1696633543930077_7769801220485300562_o.jpg

Fotografia: Rafa Aguado.

13072627_10153993095774845_151077997557623752_o

Fotografia: David Calatayud.

Però els Miquelets només representem una part de l’espectacle. Hi havia també Pep Gimeno “Botifarra” qui va fer una magnífica interpretació del Tio Canya acompanyat del piano de Pau Chàfer. I els parlaments institucionals de l’alcalde i els tinents d’alcalde conduits pel periodista Kike Rosselló. El convidat d’enguany ha sigut Vicent Tortosa i des de l’escenari va fer una crida a la participació en el acte de tots els xativins i valencians. També ens acompanyà Fermí Font i Antoni Pitarch, directius de l’associació germana Socarrats de Vila-real.

 

IMG_7675.JPG

Fotografia: Ximo Corts.

Agraïm la participació i el seu suport a Jordi Vilardaga i a Xavier Jové, socis de Miquelets de Catalunya que vingueren a reforçar-nos a qui considerem germans perquè aquesta és també casa seua. Així com a les diverses televisions i portals que cobriren l’esdeveniment. Perquè ja mai més haurem d’amagar la nostra història i aquesta només ha fet que emergir.

13048113_10153993098579845_1407897997296853741_o.jpg

Fotografia: David Calatayud.

RECREACIÓ DE LA BATALLA D’ALMANSA

El segon acte de la jornada el va constituir la participació dels fusellers Desemparats a la recreació de la Batalla d’Almansa. Dissabte per la vesprada i diumenge feren vida de campament i participaren en dues escaramusses en petit format que feren tremolar les parets del nucli històric de la ciutat. Formant rengles amb el Regiment de la Diputació del General de Catalunya causaren una gran impressió entre el públic per les seues fortes descàrregues i la seua professionalitat. El proper any s’espera una recreació enorme, com les d’abans al batallòdrom.

Read Full Post »

MIQUEL DURAN copia

EL CLAM DELS SOCARRATS

He vist en somnis revoltar-se un poble:
passen les turbes sota una bandera.
I els homes, forts enmig de la revolta,
entonen, exaltats, son cant de guerra.

Som els bons fills de la terra,
els hereus dels socarrats
que lluitaren i moriren
nostra pàtria defensant.

Les llopades famolenques
de Felip, el rei tirà,
envaïren nostra terra
cremant viles i ciutats,
robaren i assassinaren,
el dol i l’odi sembrant,
l’odi sant que avui reviu
en el cor dels valencians.

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

Ni som fill bords, ni som mesells,
som i volem ser valencians;
odis i amors tenim al cor,
al pit coratge i força al braç.

La sang vessada als camps d’Almansa,
les cendres de Vila-real,
els crims de Quart, Alcoi i Dénia,
el setge horrible d’Alacant.

I nostra Xàtiva gloriosa
cremant per tots quatre costats,
perquè les flames la rendiren,
clamen venjança i llibertat.

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

No és Castella nostra pàtria,
que és el Regne valencià.
La llengua que ací parlem
no és, no, dels castellans.

Volem els homes molt lliures,
volem la pàtria ben gran,
volem en nostra bandera
les quatre barres de sang.

Volem que els fills de la terra
s’exalten al nostre clam.
Volem que València siga
la pàtria dels valencians!

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

Miquel Duran i Tortajada, més conegut com a Miquel Duran de València, neix a València el 20 d’agost de 1883.

La seva àmplia trajectòria nacionalista s’inicia l’any 1906 com a membre fundador i president de l’associació cultural i política València Nova i com a director del butlletí de la societat. En els següents anys forma part del grup que impulsa el Centre Regional Valencià (1907), l’Assemblea Regionalista Valenciana (1907), la Joventut Regionalista Valenciana (1907) i la Joventut Valencianista (1908) i és director de les publicacions “Lo Crit de la Pàtria” i “Renaiximent”, òrgans d’expressió de la Joventut Regionalista Valenciana i del Centre Regional Valencià, respectivament. Posteriorment, entre els anys 1913 i 1925, també col·labora a les revistes “València Nova”, “València” i “Pàtria Nova”, publicades per la Joventut Valencianista.

A començaments del segle XX, s’incorpora al valencianisme polític que en aquells moments comença. Aquest moviment aglutina una gran diversitat de posicions ideològiques i Miquel Duran s’identifica amb el sector més progressista. D’aquesta manera, l’any 1907 esdevé un dels responsables de la transformació de València Nova en Centre Regional Valencià, cosa que suposava incloure qüestions de caràcter polític com a objectius de l’entitat. En aquesta època l’autor també escriu les primeres composicions poètiques. Així, l’any 1906 obté, amb “Maig llevantí”, la Flor Natural a la Primera Festa de les Flors celebrada al Saló Columnari de la Llotja de València; el 1910, per “Paraules de consol”, la Flor Natural dels Jocs Florals de Badalona; amb “El poema de Maria, la bella hortolana” guanya, el 1913, la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat i el 1914 obté, amb “Himne de Pàtria i Amor”, l’Englantina dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat. Aquestes peces són incloses als poemaris Cordes vibrants, publicat l’any 1910, i Himnes i poemes, del 1916.

L’any 1910 es trasllada a Sabadell, on comença a treballar com a periodista i on funda el Diari de Sabadell, publicació que ell mateix dirigeix durant sis anys. Posteriorment passa a viure a Barcelona i allà continua la feina de periodista al diari La Publicitat, del qual també n’arribarà a ser director entre els anys 1920 i 1921. Més endavant es farà càrrec de la corresponsalia del diari El Sol de Madrid. Pel que fa a la feina editorial, l’any 1915 funda a Barcelona La Biblioteca València amb la voluntat de donar notorietat a la literatura valenciana. Als anys vint dirigeix la Biblioteca Europa de l’editorial Mentora de Barcelona. En aquesta col·lecció apareixen les traduccions de Blasco Ibáñez realitzades pel propi autor. A finals del 1918 Miquel Duran s’exilia a París per evitar la condemna de presó que un Consell de Guerra dicta contra ell arran d’una sèrie d’articles que escriu a La Publicitat. En aquests articles, on parla de les manifestacions populars a favor de l’autonomia que es viuen aquells dies a Barcelona, defensa les tesis autonomistes i denuncia les forces de l’ordre públic. L’any 1920 és amnistiat i torna a Barcelona. A partir del 1924 entra a formar part de la redacció deLa Veu de Catalunya.

Com a autor teatral publica, el 1926, L’amor i els lladres. Tot i que la majoria de títols que va escriure d’aquest gènere són inèdits, les seves obres van ser estrenades al Teatre Català Romea i al Teatre Català Novetats de Barcelona i al Teatre Alkázar de València amb bona acollida per part de crítica i públic.

L’any 1933 torna a València on -a banda de continuar les seves activitats periodístiques, literàries i nacionalistes- comença a treballar, fins a la postguerra, com a funcionari a l’Arxiu Municipal de la Ciutat. Durant la Guerra Civil Miquel Duran lluita a favor de la República i realitza la seva feina a l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. La seva producció poètica de temàtica bèl·lica s’aplega aGuerra, victòria, demà, publicat el mes d’octubre del 1938 dins dels actes de commemoració del VII Centenari de la Fundació del País Valencià. Un cop finalitzada la guerra, és cessat del càrrec que ostenta a l’Arxiu Municipal. Malgrat que no va a la presó, els darrers anys de la seva vida passa per moltes dificultats econòmiques degudes a la pèrdua de la feina de funcionari i a la impossibilitat de treballar com a periodista.

Miquel Duran de València mor el 28 de novembre de 1947.

Font: http://www.escriptors.cat

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: