Ara fa tres anys els miquelets vam posar el nostre gra de sorra per retre homenatge als maulets de Xàtiva. Ho vam fer a la nostra manera, com sabem fer-ho: donant vida als maulets. Dignificant-los. Mostrant com vestien, com anaven equipats i quines expressions podrien tindre. Totes aquelles coses que fins fa ben poc no trobàvem als llibres. Al 2012 vam sortir cinc. Amb més passió que possibilitats. Li posarem molt d’entusiasme. Al cap i a la fi, era la primera vegada que sortíem com a esquadra pròpia. El darrer 2013 va ploure lo mai vist. Hi vam dur cavalleria, però no es pot desafiar el cel. Havíem millorat, fins i tot havíem de fer salves. Però delegació de govern no va entendre que nosaltres tan sols participàvem a un acte cultural. I les salves no es van poder disparar.
Així doncs, arribà el 2014. El grup havia crescut i s’havia equipat millor. Incorporàrem a la colla de dolçainers Carabasses de València. Assajarem lo que no està escrit i passarem moltes hores documentant-nos. No en va, era l’esdeveniment més esperat de l’any.
Emociona l’ànima posar-se a la pell d’aquelles persones. O millor dit, aproximar-nos. Xàtiva no és ja el que era abans del fatídic 1707. Probablement, no ho torne a ser mai més. Això depen de la voluntat dels seus habitants. No correspon a un grup de recreació. Nosaltres tan sols fem pedagogia. I enguany representàvem l’entrada del general Joan Baptista Basset a la ciutat un any abans de la desfeta.
L’esquadra del Regiment de la Mare de Déu dels Desemparats anava acompanyada de l’escola de danses de Xàtiva, amb una setantena de dansaires que sempre li han donat un color especial a l’esdeveniment. A més, enguany acompanyava a la Comissió 25 d’abril l’associació cultural Socarrats de Vila-real. Una ciutat socarrada que tantes i tantes coses té a veure amb la nostra estimada Xàtiva. Aquella va ser austriacista igual que Xàtiva. Va ser atacada pel Compte de las Torres, qui mesos després assetjà Xàtiva però no va poder conquerir-la, potser per insuficiència de tropes, sí. Però també cal dir que el comandant que la defensava en aquell moment era el general Basset i això són paraules majors. Fill de Vila-real va ser Carles Sarthou, cronista de Xàtiva que capgirà el Borbó durant els oscurs anys del franquisme. I sobretot, aquestes dues ciutats valencianes foren cremades pels enemics dels furs de València.
Un cop acabades les danses, el nostre general ens va traslladar als moments d’incertesa que visqueren els maulets. Amb paraules arrancades de discursos reals es va dirigir als allí presents per convocar-los a la defensa de la ciutat. Aquelles paraules parlaven de furs, però també de llauradors i de càrregues senyorials. El record dels agermanats estava molt present en la memòria dels xativins d’aquells anys.
Però els protagonistes d’aquesta història van ser persones amb noms i cognoms. I no parle de generals i oficials. Parlem dels Aparici, dels Pròxita, Llinàs, Grau, Bru, Tàrrega… i d’un munt de persones anònimes que donaren ses vides per dues coses: els furs i la lluita contra les càrregues senyorials.
Però sens dubte, el moment més emotiu va ser quan el sergent ordenà “genolls a terra” i la dolçaina dels Carabasses entonà la processó. La mateixa estampa que a Vila-real a la Torre Motxa a l’homenatge als maulets. Llavors és quan pasen tantes i tantes coses pel cap d’un valencià.
Els treballs de documentació han sigut llargs. S’ha recreat fins al darrer detall.
Els fotògrafs han fet un excel·lent treball. Volem agrair el seu treball a David Calatayud i a Pau García per la seua cobertura i art el darrer cap de setmana. Doncs ens han deixat estampes ben boniques.
Continuarem treballant per la memòria dels maulets. Aquest estiu la lluita continua. Déu vos guard, dames i cavallers.