Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2012

Vídeo didàctic: la cançó dels Maulets, amb lletra de Josep Usó.

Gràcies Vicenç Salvador Torres Guerola per la dedicatòria als Miquelets del Regne de València.

Bon any 2013!!!!

Anuncis

Read Full Post »

Segons el Diccionari català-valencià-balear diu de la paraula:

INSTRUCCIÓ f.: cast. instrucción.
|| 1. Acció i efecte d’instruir. Per exempli d’ell ensenyats, del qual tota acció deu esser nostra instrucció, Ordin. Palat. 8. Jutge d’instrucció: jutge que instrueix les causes. Tal com si fos el jutge d’instrucció del districte, Pons Com an. 129.

Fer la instrucció: fer els soldats els exercicis de moviments i de maneig d’armes que calen per a poder actuar en acció de guerra.

|| 2. pl. Ordes o explicacions que es donen per a informar algú sobre el que cal que faci. Quants seran los missatgers ni de què hauran càrrech e les instruccions, doc. a. 1437 (Ardits, i, 366). A pesar de las instruccions de sa amiga no sabia com engiponar-s’ho, Pons Auca 245.
Fon.: instɾuksió (Barc., Val.); instɾuʦió (Palma).
Intens.: instruccionassa, instruccioneta.
Etim.: pres del llatí instructiōne, ‘edificació’.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Read Full Post »

pep botifarra

Un documental que farà un recorregut per la trajectòria de Pep Gimeno Botifarra, cantaor de Xàtiva (La Costera), que durant la dècada de 1980 va enregistrar cançons tradicionals de les comarques centrals valencianes, interpretades pels darrers cantaors i cantaores que ja no trobaven hereus per continuar una tradició condemnada a la desaparició. L’èxit posterior de Botifarra ha fet que les noves generacions canten aquelles cançons oblidades de la mateixa manera que canten la música comercial que senten als mitjans.

Read Full Post »

Video editat per Croma.cat

 

Read Full Post »

Artícle: interessant reportatge del Diari d’Andorra.

Andorra, a punt de ser engolida el segle XVIII

Finalment, Andorra se’n va sortir, i prou reforçada en els seus privilegis, però pocs cops com al segle XVIII, en acabar la guerra de Successió, el Principat va estar tan a punt de ser engolida. Sort de “l’exquisida diplomàcia” i la intervenció del bisbe Simeó de Guinda.

——————————————————————————————————————————————————

Manual Digest

No va ser l’únic moment a la història en què Andorra se la va jugar, recorda Jordi Buyreu, autor del Diplomatari de la Vall d’Andorra dedicat al segle XVIII

Però sí un dels més crítics, com a la centúria anterior, just després de la guerra dels Segadors, quan Lluís XIII passava a controlar les rendes del bisbat d’Urgell i hagués pogut carregar-se unes prerrogatives atorgades a l’Edat Mitjana a un territori que, per les seves condicions orogràfiques i climàtiques, ho tenia cru per valdre’s per si mateix sense uns avantatges a l’hora de comerciar amb l’exterior sense pagar peatge.

Ara, al segle que relata Buyreu a través d’una selecció de documentació trobada a l’Arxiu Nacional (i d’altres on hi ha lligalls relacionats amb el Principat), el risc de perdre tan vitals privilegis també era conseqüència d’una guerra, la de Successió espanyola, que va enfrontar qui seria Felip V de Borbó, i l’arxiduc Carles d’Àustria. Els andorrans, seguint l’estela dels catalans, havien apostat pel perdedor. Així que les coses presentaven un mal caire.

Al bàndol perdedor
Però tornem enrere. Com havien acabat les Valls adscrites al bàndol erroni? Les raons no són mai esquemàtiques, però Buyreu recull el paper preponderant d’un personatge, Francesc Carreu, que hi va influir, i molt. Aquest era un advocat de la Seu, partidari declarat de l’arxiduc i que va influenciar el capítol de la diòcesi en aquest sentit. Anomenat batlle, i consegüentment veguer episcopal, va arrossegar les Valls darrere seu. Amb la seva pressió –amb la manca d’un contrapoder, perquè el bisbe d’aleshores, felipista, havia fugit– i la necessitat d’aliar-se amb els catalans pels interessos comercials que els lligaven, els andorrans també van jurar fidelitat a Carles III. Cosa que va ser considerada una traïció del costat felipista.

Acabada la guerra, es van trobar en una situació més que incòmoda. “És fer història contraceptual, però és cert que Andorra podria haver estat engolida”, acceptava Buyreu, en improvisada roda de premsa abans de la presentació del llibre.

Aquí és on va ser necessària la “perícia diplomàtica” dels síndics. I on entra en joc el segon dels personatges destacats, el bisbe Simeó de Guinda y Apeztegui, nomenat bisbe d’Urgell el 1714 per Felip V. El monarca borbònic considerava que a Andorra se li havia d’aplicar el Decret de Nova Planta, com a Catalu-nya, amb totes les seves conseqü-ències per a les institucions d’autogovern. El bisbe va veure clar que l’única sortida possible era “bescanviar a la cort de Madrid el manteniment dels privilegis per la desaparició del contraban”. Una activitat que causava grans maldecaps “a la real hazienda”, admetia l’administració borbònica en un document recollit al Diplomatari. Contraban de ramat, però sobretot contraban –i conreu, en menor mesura– de tabac.

El Consell de la Terra, doncs, i els bisbes successius, van pressionar per posar fre a aquesta practica que s’havia perpetuat durant més de mig segle i que no es podia entendre “sense la connivència d’alguns membres de les famílies que estaven habitualment al capdavant de les institucions”. Un apunt recollit a la introducció del llibre i un fil a resseguir per futurs investigadors, indica l’autor d’aquesta compilació.

Andorra aconsegueix mantenir els privilegis amb aquesta contrapartida i, fruit de tot el procés, es produeix una altra conseqüència vital per al futur, determina Buyreu: la redacció del Manual Digest de les Valls neutres d’Andorra. Una recopilació realitzada per un Antoni Fiter i Rossell que havia estat espectador del procés polític i judicial per garantir el manteniment de les prerrogatives. Ara, volia veure ordenades les bases jurídiques que garanteixen la neutralitat andorrana, perquè no es veiés en perill mai més.

Jordi Buyreu, Professor UAB

Read Full Post »

23881_237211529742830_900917216_n

Joan Fuster i l’editor Santiago Albertí sota el quadre de Felip V. Xàtiva, 1960

Visita de Lo Rat Penat al castell de Xàtiva, on són rebuts pel cronista de la ciutat Carlos Sarthou. 1955

Visita de Lo Rat Penat al castell de Xàtiva, on són rebuts pel cronista de la ciutat Carlos Sarthou. 1955

Read Full Post »

%d bloggers like this: