Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2010

Miquelets valencians del Regiment Mare de Déu dels Desamparats tocant el corn durant els actes de la diada de l'11 de Setembre, Barcelona


«—Vos qui sou un homo entès

i de llest passau la mida,

¿quin és l´animal que crida

quan té la carn consumida,

i quan és viu no diu res?


—Jo no som tan innocent

com vós vos deveu pensar.

Aqueix animal se fa

per los fondos de la mar:

si el voleu sentir cantar,

p´es cul li heu de dar vent

com si l’haguéssiu d’inflar.»


(Endevinalla mallorquina)

ALCOVER, Antoni; MOLL, Francesc de B.

Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, 1976.


La utilització dels cargols de mar gegants –és a dir, de dimensions grosses– com a instruments musicals ha provocat en el nostre idioma que se’ls donés el nom d’un altre objecte d’origen aterrat també utilitzat com a instrument de música i de so similar. Es tracta del corn, paraula que ve del llatí cornu, que vol dir banya, i el seu ús remot com a instrument musical no solament ha servit per batejar el seu homònim marítim sinó també a una extensa família d’instruments de vent –corneta, cornetí, cornet–- i tota la gamma que en anglès porta el horn com a sufix, que compren un grup prou nombrós.La trompa és l´instrument de música derivat i sonorament més pròxim del corn, en la nostra llengua pren el nom, segons sembla del grec strombos, corn marí.L’strombos és el cargol de mar tan prodigat en la mitologia clàssica pel seu ús com a instrument bufat per tritons i sirenes tants cops representats en gravats i pintures. Segurament per això la variant de molusc més usat com a corn és anomenat triton nodiferus o charonia nodifera.

El corn marí és un instrument modelat per la mare natura i lleugerament manipulat per l’home. Per això, és un instrument sense edat, perquè mai s’ha deixat de construir i d’utilitzar amb finalitats diverses. El corn marí és, a més, un instrument ben especial perquè es fa sonar bufant-lo com aeròfon de broc. És un instrument usat arreu del món, utilitzat tant pel seu so voluminós i potent com a estri de comunicació i senyals, com també amb funcions màgiques i religioses.Als Països Catalans també se’ns mostra en usos específics, no solament, com es podria pensar, per la gent de mar. L’antiguitat de la seva utilització és palesa en expressions arcaiques de la llengua i les seves consuetuds:

– Tocar el corn era una metàfora de marxar d´un lloc.

– El So de Corn era un dret en virtut del qual el senyor obligava el vassalls a tocar el corn al castell sempre que fos necessari.

– Està lligat també de temps antic al món , es coneix l’ús que en feien els pastors del Pallars Sobirà per aplegar el bestiar.

– En activitats de la pagesia també hi era present com a element d´avís o reunió en la sega, verema o en feines boscanes com els carboners.

– Al segle XVI era usat per la convocatòria de sometents a través d’una cadena de corns allà on no arribava el so de les campanes.

De l´ús del corn entre mariners i pescadors com a estri comunicador . S’usava tant com a senyal d’avis per comunicar als palers de les platges la proximitat d’una barca que anava a varar a la sorra, i també com a cortesia o salutació entre embarcacions. La seva importància en segles passats fa que a Còrsegael corn marí ha esdevingut un símbol nacional.

Read Full Post »

ARRÒS DELS MIQUELETS

En l´aniversari de la Batalla d’ Almansa, on va començar realment la pèrdua de les nostres llibertats nacionals en non dels Borbons- els mateixos que ara ens governnen- i d Espanya- la mateixa que ara ens colonitza-, recordem-ho des de la cuina: la resistència, també s’ exerceix des dels fogons.

Els Miquelets eren els membres d’ unes milícies populars de defensa de la terra que les diputacions o juntes de guerra dels diversos Països Catalans reclutaven . El primer cos va ser fundat per Francesc de Cabanyes durant la Guerra dels Segadors o primera guerra d’ independència amb el nom de Companyia d’ Almogàvers per tal de frenar la invasió de les tropes espanyoles de Felip IV -si, d’ aquell rei espanyol, present de nou a les monedes i únicament tractat com cal per al gent de Xàtiva, que mantenen el se retrat cap per avall-.

Varen ser protagonistes de gloriosos fets d’alliberament de viles i presoners catalans, i es varen convertir ens uns herois al ulls del poble,que, d’una banda, els anomenà amb el nom afectuós de “miquelets i, de l’ altra, els relacionava amb els almogàvers històrics; les nombroses cançons i dites tradicionals que en parlen ho testimonien; també varen lluitar contra França en ocasió del la desmembrament de Catalunya amb l’entrega per part dels espanyols de Catalunya Nord.

El règim borbònic els va abolir, però, tot i això, es varen formar més cossos de miquelets davant l’ entusiasme popular. Vestien un uniforme molt característic,de jaqueta vermella, calça blanca,espardenyes i un  capell amb una ploma alta.

També , com és sabut, el monument simbòlic de la ciutat de València és el Miquelet o “Micalet de la seu”, el bell campanar gòtico-català de la catedral.

Hi ha un plat és valencià, del qual no sé  l’ origen del seu nom- que agrairia a qualsevol lector benvolent- però que popularment, és conegut per “Arròs dels miquelets”. Un plat “patriòtic”, com el “Platillo de la Batalla d’ Almansa”- la qual a tots alança- que apareix als receptaris catalans dels s. XVIII i XIX. La cuina, sovint, no és tan innocent com pareix.

 

Ingredients

1 grapat de cigrons (uns 150 g)

bicarbonat

aigua

1 fulla de llorer

1 ceba

1 all

sal

8 salsitxes

400 g d’ arròs (aproximadament)

brou (doble volum d’arròs)

2 0 3 alls

1 ceba safrà

3 o 4 ous

Elaboració

Poseu els cigrons en remull la nit abans, amb una mica de bicarbonat.

L’ endemà, renteu els cigrons i feu-los bullir amb aigua, 1 fulla de llorer, un all picolat, 1 ceba i sal.

Poseu una cassola al foc o paella amb oli i feu-hi sofregir les salsitxes. Retireu-les, amb una mica d’ oli de fregir-les. A la mateixa cassola, posada al foc, hi feu un sofregit amb alls picats i ceba; hi afegiu , generosament, uns brins de safrà, i l’ arròs, que rossejareu. Quan sigui rossejat hi afegiu aigua de bullir els cigrons, calenta, i feu coure l’ arròs, fins que quedi ben sec; remeneu-lo,mirant que no s’ agafi.

Debateu els ous afegint-hi, si voleu, una mica de greix de les salsitxes. Aquestes les col.loqueu damunt l’ arròs, a sobre, amb compte, hi tireu els ous i entreu la cassola al forn a fi que els ous facin una crosta daurada.

Traieu la cassola del forn, talleu la truita a triangles, com un pastís, i serviu-la.

Notes

També hi podeu afegir pebre negre o pebre vermell, julivert, llard, formatge ratllat amb els ous, i canviar els embotits – botifarra, peltruc o poltrota,- carns,pilotes de carn tallades a rodanxes etc.-.

Podeu fer servir una cassola de terrissa; recordeu, però, que només les de cul rodó aguanten bé el foc. Si és totalment plana, de les que a València s’ anomena “rossejadora”, és aconsellable fer aquest arròs al forn.O bé fer servir el clàssic procediment de foc a sota i foc a sobre, posant caliu a la tapadora (ja explicat per Mestre Robert al s. XV).


Es tracta d’ una variant dels clàssics arrossos valencians al forn, des dels que es fan a les comarques centrals, “amb perdiu” (cabeça d’ alls) i restes de l’ olla, dita també “Rossejat”; l’Arròs amb panses ,de la Ribera (tan àrab) fins a l’Arròs amb crosta d’ Elx, tots ells uns arrossos boníssims.

Uns arrossos, a més, que tenen la característica, a la vegada, de tenir l’antecedent més il.lustre possible: ja explica com es fa, perfectament, el cuiner del rei Ferran de Nàpols, Mestre Robert . El coc anomena a la reial la recepta “Arròs en cassola la forn”,hi posa brou d’ olla i safrà i el toc final, la presència daurada dels ous:”E un poch abans que no sia cuyt, trauràs-lo del forn e metràs-hi rovells d’ous freschs e sencers damunt lo arròs; e com hi sien, torna la cassola al forn.E quan sia acabat veuràs que lo arròs haurà feta una crosta la qual és molt bona”.

Es, a més, un arròs de tots els Països Catalans , ja que es fa a Catalunya -Arròs amb cresp del Baix Ebre-, a Mallorca i Menorca -Arròs as forn- , també amb ciurons o cigrons. I també al País Valencià com -arròs al forn- uns exemples són:  l’arròs amb costra, els bunyols i la coca=coca al forn=coca de llanda=coca maria=coca boba…

Es,  ben  bé, doncs un arròs digne dels miquelets. Un arròs per agafar forces per al combat.

JAUME FÀBREGA

Read Full Post »

%d bloggers like this: