ELS LÍMITS DE LA PROVÍNCIA
Fa alguns mesos, l’hiperactiu Rafel Carril ens va convocar davant una càmera a diversos personatges de Xàtiva per reflexionar, des del punt de vista xativí, sobre el projecte de les Comarques Centrals Valencianes. El passat mes de juny, s’estrenava el treball resultant, Illa de Xàtiva, una documental valuós pel que té de prospecció en una realitat incòmoda. Donat el fracàs del projecte aglutinador d’aquelles comarques, el to dels testimonis arreplegats oscil·la entre la melangia i la resignació airada. Agustí Ventura i Sebastià Garrido raonen i expliquen els precedents històrics, tot i afegint dades erudites, i els escriptors Toni Cucarella, Toni Martínez i Elies Barberà desgranen diverses circumstàncies socials, culturals i polítiques. Mentre, servidor conta els orígens i les implicacions econòmiques que tenia el projecte. Sembla ser que la pel·lícula es distribuirà conjuntament amb el Llibre de Fira Alternatiu, així que els estalviaré el resum dels sucosos continguts del documental.
La seua estrena i difusió, en tot cas, és oportuna. La iniciativa de les Comarques Centrals sempre es va contemplar com un bony sospitós, sobretot a mà dreta, perquè posava en valor el concepte de comarca, trencava els vetustos límits provincials i donava veu i poder decisori a les ciutats mitjanes de València i Alacant com a contrapès a les grans capitals. Una cunya en l’estructura provincial. Massa per a la carabassa. La idea va morir d’inanició.
Recordar el procés, deia, és oportú en un moment on les canongies provincials estan a punt de saltar pels aires, amb dos dels tres presidents de diputació imputats per corrupció. Fins i tot el diari conservador de referència es qüestionava tímidament l’invent. Quin paper juguen en temps de crisi institucions que semblen concebudes per finançar el clientelisme i els capritxos municipals menys justificables? Ni tan sols la marca turística, Terra i Mar, ha servit de gran cosa, com ha reconegut el propi Alfonso Rus. Diners al clavegueram.
La província ha estat un gra en el cul de la vertebració, alè per al provincianisme més estàtic i absent de sentit del ridícul. El mateix que atiava els crits de “Puta Valencia” en els partits de l’Hércules i que ens ha deixat sense entitats financeres pròpies per la resistència numantina i històrica a una fusió raonable en temps i forma. El ciment sobre el qual Carlos Fabra ha construït un califat feudal al nord de Sagunt. Tot això. Ara és el moment de reivindicar amb força i convicció, no amb por i la boca menuda, que són unes altres estructures les que han d’entrar en joc tot i que siga sortejant els límits estrets i desfasats de la Constitució. Però no sembla que Jorge Alarte estiga per la feina.
(Publicat a l’edició comarcal de Levante-EMV, 24-07-10)
Miquelets del Regne de València 